Parlo amb el meu germà, arquitecte, sobre el tema de Sacyr, i faig que s’esbravi. Déu n’hi do. El resum és fàcil i cito de memòria… “la darrera obra pública que vaig fer va ser fot 10 anys. Ens vam conjurar al despatx per fer-la segons pressupost i entregar-la segons la data acordada. Mai més vam guanyar un concurs, sempre més vam quedar segons”.
El modus operandi de polítics i constructores és el següent: l’administració, “vetllant pels interessos dels ciutadans”, sempre atorga la licitació al pressupost més baix. Les constructores no tenen arquitectes en plantilla, tenen advocats, que redacten el projecte de manera que qualsevol canvi que faci el contractant comporti un augment del preu de l’obra. Si tenim en compte que els polítics al capdavant de regidories, conselleries, ministeris i altres departaments, tenen per currículum ex-clu-si-va-ment la seva capacitat d’empassar-se les corrupteles dels capitosts del partit en silenci i ser més llepa que el paio (o paia) que aspira al mateix càrrec que ells, la combinació és explosiva.
Pensem que Espanya ha fet ministre a indocumentats com en Corbacho i Catalunya va fer president un personatge com en Montilla. Si a la baixa -per ser generosos- preparació dels polítics hi afegim que els quartos de més que es paguen per l’obra “no són seus”, que el nivell d’exigència democràtica dels votants és pràcticament inexistent, tenim el tros ben adobadet perquè els diners ragin sense control. Total… si no en tenim prous augmentem el dèficit públic que no passa res.
És veritat, cal ser just, de tant en tant un polític pretén vendre cara la seva pell. Aleshores… hala-hop… porta giratòria i cadira a un consell d’administració, un parell de sobres al partit, uns confetis per la comunió del nano, un lloc de treball pel gendre, o vés a saber què. Que tothom té un preu i total… “paga el de atrás”.
Resulta que Wikileaks ja va denunciar l’any 2010 que l’empresa americana que competia amb Sacyr per la reforma del canal de Panamà (quina vergonya! Tot el món mirant les vergonyes de l‘IBEX) va dir que amb el pressupost dels espanyols no n’hi havia ni pel formigó armat. Va sortir a primera plana de La Vanguàrdia això? Oi que no? O a les planes d’economia d’algun mitjà de comunicació espanyol? Tenim la premsa que ens mereixem, no? Què s’han cregut aquests panamenys? Ara resulta que volen l’obra al preu pactat per contracte? On s’és vist això!? Pobre Margallo… pobre Marca España!
Per acabar-ho d’adobar, el govern espanyol, en comptes de mirar cap a una altra banda i reduir-ho a una qüestió privada, s’alça en armes! DEFCON 1 que està en perill un amic d’Immobilari –repasseu el Padrí III-. I salta la ministra Ana Pastor, a la qual us recordo que pagueu el sou per tal que arregli rodalies d’una punyetera vegada, i s’ofereix per arbitrar una solució! Ai… reis i reines que encara ens faran rescatar Sacyr i el seu contracte amb diners públics. Perquè sigui amb diners o amb dinades, el govern de les Espanyes ja ha comunicat al govern del Panamà (aquests també van anar contra Llei per independitzar-se?) que ajudaran a trobar una solució. Reunió de pastors… ovella morta: prepareu la butxaca.
Per Carles Savalls
