Tenc enveja dels catalans. No estic gelós de la seva situació – que no és gaire bona-, sinó de la seva resposta a uns problemes que a les Illes també patim.
S’han sabut afrontar a un conjunt d’injustícies provocades per una activitat perversa de l’Estat, encara que part de la societat del Principat ho hagi fet d’una manera tèbia.
Què més voldria jo que aquesta tebior! El poble català ha dit prou i ha reclamat. Aconseguirà, o no, la sobirania plena, però segur que la seva situació millorarà substancialment. Fins i tot en el supòsit que no sigui un nou estat, almenys obtindrà més recursos econòmics, el reconeixement com a poble i una major autonomia en tots els àmbits, com ara el cultural: un fet cabdal si no vol desaparèixer en poques dècades.
Què feim els de Illes? Gaudir de cada victòria de Catalunya. Farem bo si les coses continuen com fins ara, car tot indica que les condicions empitjoraran.
Em costa comprendre com aquesta letargia s’hagi apoderat dels illencs.
Per mal que em faci, podria entendre que haguem deixat de banda algunes reclamacions, com ara les referides a la identitat, perquè les coses han rodat de tal manera que l’estam perdent a queixalades.
És inexplicable la renúncia a reclamar un tracte econòmic “normal”. El dèficit fiscal català supera el 8%, el de les Illes passa del 14%. Si a Catalunya la gent no pot suportar regalar 16.000 milions a l’Estat, què arribaria a passar si n’hi prenguessin més de 28.000? La revolta!
Per acabar-ho d’adobar, el PPSOE tampoc no el pot justificar recorrent al parany superàvit comercial, que també és negatiu. Explicació? Una: estam embambats i ens hem transformat en uns banyuts consentits.
Per Francesc Sintes / Lector menorquí
