Aquest no és un article qualsevol. O no ho hauria de ser. El paper que el sustenta l’ha pagat un grup de comunicació que aquest 2024 celebra 25 anys. Es diu aviat. Quan l’editor David Centol va fundar el Grup Comunicació 21, jo només tenia 10 anys. Tinc pocs records d’aleshores. La meva memòria infantil és desmemoriada, que diguem. Una de les coses que sí que m’han quedat gravades, però, és aquella por de finals d’any que els sistemes informàtics poguessin fallar pel canvi de dígit del mil·lenni –de 1999 a 2000– i provocar el caos. Ho recordeu? Finalment, dissabte 1 de gener del 2000 només es van detectar problemes menors, gairebé anècdotes.
Episodi curiós a banda, aleshores tothom tenia clar que l’inici del nou segle el marcarien els avenços imparables de la informàtica i les noves tecnologies. I la resta, com s’acostuma a dir, ja és història. Avui la por ens la porten la intel·ligència artificial i altres reptes que probablement no acabaran en anècdota. De fet, vida i preocupació són fidels companys de viatge. Especialment al nostre gremi, on fa tant temps que convivim amb previsions apocalíptiques i morts anunciades.
Però aquí estem. Tacant de tinta un preciós paper cuixé que fa 25 anys que s’imprimeix. Contra tot pronòstic. A contracorrent. Rebel·lant-se davant de totes les adversitats. Qui coneix el David sap de què parlo. Pujar, baixar, tornar a pujar. I des de baix, un mes d’abril del 2013 em va donar l’oportunitat de sumar-me al carro dels Línia. Aquell jove que venia de la Catalunya Central, on el periodisme de proximitat era –i és– gairebé l’únic altaveu mediàtic del territori, provaria de fer, precisament, periodisme de proximitat a la gran metròpoli. És difícil que no t’envaeixi la nostàlgia quan mires enrere. Sobretot quan el camí ha estat bonic. Que no fàcil. Gens. Però bonic. Quantes coses que hem fet… I que ràpid que ha passat tot. “Viure és urgent”, que deia l’enyorat Pau Donés.
“Aquell periodisme que es fixa en les arrels mentre els altres miren les branques. El que dona importància al que passa a prop, per poc important que sembli”
Hi pensava el passat 30 de novembre assegut al costat del David en una butaca del Palau de la Música, convidats a la Nit de l’Ara, mentre es projectava un videoresum de l’any amb els fets més rellevants del 2023. Quina sensació més estranya… Semblava que fos el resum d’una setmana. Quines ganes d’aturar el temps, de frenar, de viure lent. Quina barreja de vertigen i saturació.
“En aquest univers de milions de senyals que ens atropellen, el periodisme es demandarà en defensa pròpia”. De cop, tornava a connectar amb el present. A l’escenari, Esther Vera entrevistava Iñaki Gabilondo, que amb frases com aquesta sacsejava els ànims dels qui l’escoltàvem. “El combat dels mitjans de comunicació és el combat per la independència i la solvència que es converteixi, encara que sigui, en una bombolla de confiança que creï el seu univers”, afegia Gabilondo. “Els diaris i els seus lectors construiran un univers de confiança, i en aquest univers cal instal·lar-se. Fent el millor periodisme possible”.
Bombolla de confiança. Concepte senzill i alhora complex. Que pot no dir res o dir-ho tot. El cas és que vaig sortir del Palau de la Música repetint-me aquesta idea. Ho vaig trobar brillant. “Ja no construirem territoris tan oberts i tan integrals com abans, holístics. No. Seran bombolles de confiança”, insistia Gabilondo. I jo no parava de pensar en el nostre univers Línia. En la nostra particular bombolla de proximitat que hem anat fent gran amb els anys. “No hi ha més remei que anar construint petits cossos de confiança, que vagin creixent i que siguin molts” –més Gabilondo. Carrer a carrer, barri a barri, ciutat a ciutat. Des d’aquell periodisme més genuí. El que es fixa en les arrels mentre els altres miren les branques. El que dona importància al que passa a prop, per poc important que sembli. El que sempre hi és, 25 anys després.
Orgullosos de la nostra bombolla de proximitat, dels diaris Línia i de l’equip humà que els fa possible, afrontem aquest 2024 amb noves idees, velles conviccions i molta feina per fer. Perquè, com deia Gabilondo aquella nit al Palau de la Música, “el futur el decideix el que fem, el que no fem i el que permetem que es faci”. Amén.
Arnau Nadeu, director editorial de Línia
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
