Tal com actuen força polítics (des de Chacón fins a Wert, passant pels imputats i condemnats i d’altres que tots tenim al cap), aquells que, sovint joves, es defineixen com a antisistema i que –amb aspecte net i eixerit– proposen una gestió neta del poder, ens resulten simpàtics i atractius. Sempre n’hi ha hagut i ara han obtingut escons sense utilitzar la força (com havien fet els seus predecessors al segle XVIII a França, per exemple).
Les opcions assembleàries, el debat aparentment lliure, que encara no els hagi corromput el diner, tot això és d’allò més maco. Però algú ha de manar, decidir, aprovar pressupostos, fer pactes, donar seguretat a les persones ancianes o malaltes i garantir la serietat de l’economia.
Els partits d’oposició que només rebenten i diuen “no, no, no” són patètics; sembla que s’alegrin si les coses van malament, i això és un pecat ètic.
Hi ha antisistema de dos tipus: els que criden, van a les reunions i sembla que es mengen el món; i els dèbils de debò, que no poden ni amb l’ànima. Si només escoltem els primers, anem amb compte: recordin que a Robespierre altres antisistema a la mateixa revolució se’l van menjar i van deixar França en un camp erm i cremat, obert a qualsevol populisme i coses pitjors.
Breument: CUP i altres, ara que teniu representació, podríeu mirar de cooperar amb la resta dels representants? Penso que la vida no és un joc al carrer. L’antisistema sembla noble, però no ho pot ser tota la vida.
Per Xavier Serra / Hostafrancs
