Hi ha uns catalans, tan catalans com jo, que de sempre han tingut afecció a les coses catalanes, a les tradicions, a les senyes d’identitat, però que no veuen clar això de la independència. Que Catalunya no podrà sobreviure tota sola, que ens ofegaran, que ves per què ens hem de complicar ara la vida, tampoc no estem pas malament. Només que ens deixessin estar tranquils amb la qüestió de la llengua i ens arreglessin una mica la del finançament, ja n’hi hauria prou. I ja no et diré si a més ens deixessin tenir seleccions esportives.
Bé, vaja, que els fa por. Íntimament els faria il·lusió, però caldria que un mag tragués la independència de dins d’un barret de copa, sense cap complicació per a ells, sense cap esforç, sense cap risc. Altrament no val la pena i “feu el favor de no enredar-ho, que encara ens complicareu la vida a tots amb aquesta bestiesa”.
Hi ha un altre col·lectiu que considera burgesa (i, per tant, malèvola) tota separació, perquè la tendència ha de ser justament la contrària, l’agrupació i la internacionalització. Només així es podrà defensar la classe obrera dels abusos dels sistemes emanats del pensament burgès neocapitalista i deshumanitzat. És la posició d’una part de l’esquerra. I t’ho diuen tot això des de la trona, revestits d’una autoadjudicada superioritat moral, com si només ells donessin valor a la solidaritat, només ells fossin amants de la justícia social i de la dignitat de la persona humana. Ah, i de la llibertat de l’individu, però sempre sotmesa a l’interès suprem del bé col·lectiu. Mai no l’he entesa aquesta pretesa superioritat moral.
També hi ha els que diuen que potser sí a això de la independència, però més endavant; després de les coses importants. Quan no hi hagi atur, quan tota l’escola sigui pública, gratuïta i de qualitat; quan no hi hagi llistes d’espera per a l’assistència sanitària; quan tothom tingui un habitatge digne; quan … i quan … És a dir, això ja ho deien el 1976 i aquest “més endavant” encara no ha arribat. Diuen (i estic segur que amb bona fe) que posar la independència per davant d’aquestes conquestes socials és començar la casa per la teulada. Queda clar que no hi entenen de construcció. Quan es puja una casa s’ha de consolidar la teulada com més aviat millor. És llavors que, emparats per la teulada, els treballadors poden anar fent la casa: s’aixequen els envans, es fan sostres i terres , es fa l’estesa de les canonades per a la vinguda de l’aigua i del gas, es fan els desguassos, s’encasten els tubs per a les conduccions d’electricitat i de telèfon; s’instal·len els sanitaris i les cuines, etcètera.
Nosaltres necessitem la teulada de la independència precisament perquè ens aixoplugui i a la seva empara puguem construir un nou estat com el vulguem. Si podem governar les nostres finances, serem els gestors dels 16.000 milions que se’n van i no tornen cada any. Sabeu quantes d’aquelles conquestes socials es podrien assolir amb aquests diners? No hi hauria cap tribunal constitucional que anul·lés lleis del Parlament, com ara les d’emergència energètica, del dret a l’habitatge, prohibició del fracking, consultes populars, impostos a bancs… I, fins i tot podríem tenir les seleccions esportives competint per tot el món en nom de Catalunya.
Aquests darrers dos col·lectius han assumit aquella etiqueta que va córrer per les esquerres il·lustrades als anys setantes: que el catalanisme és cosa de burgesos i de dretes. No han conegut gaires pobles de Catalunya ni alguns barris populars de Barcelona, evidentment. I encara coincideixen uns i altres a defensar abrandadament la llibertat del poble sahrauí, del palestí i del Tibetà … però la del nostre, no.
Una part dels immigrants dels anys 50 i 60 i els seus fills i néts se senten catalans. Han aportat costums i valors i han respectat els que han trobat. N’hi ha molts, però, que encara parlen dels catalans en tercera persona, “los catalanes”, i no s’acaben d’adonar que estem tots dins el mateix vaixell. Si ens va bé, ens anirà bé a tots; si vénen garrotades o estretors, les patirem també tots.
Amb aquest panorama, i tornant al final de la primera part d’aquestes consideracions, ¿no trobeu que és forassenyat i gairebé suïcida caure en el parany de desqualificar-nos mútuament? Ens hem de posar les diferències a la butxaca. Hem de ser inclusius i bandejar purismes que ens facin perdre efectius. És imprescindible que hi siguem tots; amb el nostre equipatge d’energies i debilitats, però tots.
