Barcelona, 1897. Fa 43 anys que les muralles van ser enderrocades i la capital catalana, ‘emulant’ l’expansió cap al Far West dels Estats Units, viu una efervescència urbanística personalitzada en el Pla Cerdà que ambiciona annexionar els municipis més propers. És la ciutat més poblada de la península –per davant de Madrid i Lisboa– amb mig milió d’ànimes que conviuen en un espai densament habitat. Però el 20 d’abril d’aquell any, ara fa 120 anys, les ànsies expansionistes es van fer realitat i Barcelona es va annexionar les viles de Sants, Sant Gervasi, les Corts, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.
Tot de cop, la capital del Principat va guanyar 70.000 habitants i la seva superfície va créixer exponencialment. “El moment econòmic era favorable a l’agregació”, apunta l’historiador Albert Torras, el qual recorda que Barcelona “necessitava espai” i que, amb l’agregació de les viles, aquestes es van omplir de les fàbriques que no cabien al terme municipal barceloní. Però aquest no va ser l’únic argument econòmic.
La reclamació per part de les autoritats barcelonines d’annexionar-se els pobles que envoltaven el cap i casal venia de lluny. Vint anys abans, pels volts del 1876, l’Ajuntament va demanar-ho al govern estatal sorgit de la Restauració. Alguns dels principals arguments eren la voluntat de les autoritats barcelonines d’augmentar la recaptació d’impostos i que els nous carrers de l’Eixample ja limitaven, i fins i tot s’estenien, pel territori d’alguns dels pobles que volien engolir. “Barcelona no sol·licita que li concedeixin mitjans per engrandir-se: només reclama que es reconegui oficialment el fet notori que ja està engrandida”, reivindicaven representants del consistori al govern de Madrid, segons es va publicar al diari Dinastía l’abril del 1897. Madrid, per la seva banda, feia oïdes sordes al clam barceloní. I va seguir així fins que l’avinentesa política de finals del XIX va canviar-ho tot.
L’any 1895, els rebels independentistes cubans declaraven la guerra a la metròpoli. El govern espanyol, necessitat de diners, va començar a veure amb bons ulls l’agregació a Barcelona dels municipis del seu pla, on la pressió fiscal era molt més baixa que a la capital. Una oportunitat, tot plegat.
D’aquesta manera, Barcelona podria recaptar més impostos i contribuir a la guerra contra els cubans. Lluny quedaven ara les preteses pors de les elits de Madrid a les expectatives de capitalitat de Barcelona, un argument que Torras considera que no tenia “cap sentit”. “El que no volien era que Barcelona superés Madrid”, sosté. Sigui com sigui, l’agregació es va fer efectiva el 20 d’abril del 1897 mitjançant un Reial Decret de la reina Maria Cristina. La ciutat va rebre amb entusiasme la notícia, a diferència de bona part dels habitants dels municipis annexionats. Ja el 1889 van celebrar una manifestació multitudinària a Barcelona en contra i, fins a l’últim minut, van intentar aturar la decisió. De fet, el mateix abril del 1897, una comissió formada per regidors dels pobles del pla va intentar reunir-se amb Antonio Cánovas, president espanyol del moment, sense èxit, segons va publicar La Vanguardia aquell 20 d’abril.
I què va quedar del passat independent d’aquells pobles, alguns d’ells mil·lenaris? El nom. “Es va establir que els pobles donessin nom als nous districtes”, explica l’historiador Jordi Petit.
120 anys després, Barcelona és de nou a la cruïlla d’una nova expansió. Diferents veus, com la de l’arquitecte Oriol Bohigas, ja apunten cap a l’àrea metropolitana. S’imaginen ciutats com l’Hospitalet esdevenint l’onzè districte? Pot semblar una bogeria, però no ho era també en el cas de Sants, Sant Martí o Gràcia? El temps ho dirà.
Sants: un miler d’anys com
a municipi i 120 com a barriLa relació entre Santa Maria de Sants i Barcelona ha estat caracteritzada per una sèrie d’estira-i-arronsa que anaven agregant i separant el poble de la capital catalana.
Tot i que era una vila des de l’Edat Mitjana –gràcies a les franqueses concedides pels reis de la Corona d’Aragó–, estava sotmesa a un cert control per part del Consell de Cent, el qual hi tenia pastures. La situació va canviar amb el Decret de Nova Planta de principis del segle XVIII, arran de la derrota de l’austriacisme català a la Guerra de Successió. Aquesta normativa atorgar total autonomia a les viles del pla per restar-li poder a la capital catalana.
ANADES I TORNADES
Però un segle després, Barcelona va tornar a posar els ulls a l’àmbit de Sants. El consistori barceloní va intercanviar amb Sants la zona on dècades després s’edificaria el barri d’Hostafrancs, a canvi d’un sector de la zona de la Marina.La primera pèrdua total de la sobirania va tenir lloc el 1883, quan els santsencs van decidir en una consulta –2.100 signatures a favor i 1.400 en contra– formar part de Barcelona. La pressió popular posterior, però, va fer que aquesta primera experiència com a barcelonins fos efímera, i un any més tard es va revocar i Santa Maria de Sants va tornar a ser una vila independent. Almenys fins al 1897.
Aquell record encara es manté viu en la ment d’alguns veïns. “Vam ser poble durant 1.000 anys i només 120 anys hem estat barri”, recorda l’historiador Albert Torras. “Som més poble per golejada”, es reafirma.
