CREU COBERTA
“Abans, Districte i Associacions, tots anavem a una”
Entrevista a Josep Espinàs, activista veïnal i ex-regidor de Sants-Montjuïc
L’experiència d’en Josep Espinàs al capdavant del Districte de Sants-Montjuïc com a regidor, i també en el món associatiu, molts anys lligat al Centre Social de Sants, el distingeixen com a un dels caps pensants del que ha estat la transició del districte des del primer post-franquisme a la Barcelona del segle XXI. En parlem amb ell, per fer un cop d’ull ràpid al nostre barri.
– Quan va entrar en política?
– Amb els nous ajuntaments democràtics em van nomenar Director de Serveis de Sants-Montjuïc, l’any 1980. El Regidor era l’Enric Truñó, però de seguida s’hi va quedar en Jacint Humet. Eren moments en que a un regidor se li acumulàven moltes competències. En Truñó ho era, a més de Sants, d’esports i de joventut.
– Perquè el van posar a vostè, que venia del món associatiu, per calmar les reivindicacions?
– No calia calmar gaire coses en aquell moment. Tots treballàvem pel mateix, des de les entitats i des de l’Ajuntament democràtic. Hi havia la il·lusió pel canvi. Vam ser aliats.
-No hi havia incompatibilitats, doncs.
-Una periodista em va explicar un dia que, en una conversa amb la gent del Centre Social, ells van dir que si calia criticar l’Ajuntament, endavant, però que a mi no em toquessin ni un pèl.
-Tot i això, si que li va tocar rebre les demandes dels veïns.
-Si, és clar, però en aquells temps els regidors de districte teníem poques competències. Tot provenia de ciutat. Ens reclamaven a nosaltres, però no hi podíem fer res més que donar-los la raó.
– Va viure com a gerent del Districte el 23F llavors…
– Si, m’havia quedat a fer feina i només hi érem jo i l’Estevet, el conserge. Quan em va venir a avisar amb el transistor no m’ho creia. Vam creure que havíem de quedar-nos, a veure què passava. I de tant en tant baixàvem a veure què feia la Policia Nacional, de la planta baixa. A les deu de la nit, en veure que ningú es movia, ens en vam anar cap a casa.
– El 1983 van fer-lo regidor.
– Si, les eleccions em van permetre accedir a aquest càrrec. Recordo la regidoria amb il·lusió. El 1983 el Districte només tenia un pressupost de 20 milions de pessetes però vam fer moltíssimes coses. Vindria el Parc de l’Espanya Industrial, la Casa del Rellotge, el Parc de Can Sabaté, la Cadena, el Camp de Magòria, el projecte del carrer Tarragona. Me’n sento molt satisfet.
-Un dels problemes el van tenir a l’hora de refer els districtes, oi?
– Si, el 1984 es va modificar el que era el Districte VII i el II, i se’n va fer només un, el Districte III, incloent no només els barris propis de Sants, sinó els barris de l’entorn de Montjuïc. A més es va crear el de Les Corts, quan el previst inicialment era que Sants i Sarrià se’l repartissin. Va ser un embolic burocràtic però es va solventar aviat.
– El 1987, però, va quedar fora del consistori.
– El PSC va obtenir 20 regidors. I jo era el 21. Vam pensar que amb l’eufòria olímpica sortiria segur. Vaig tornar a ser gerent de Districte, amb la Mercè Sala. Era una dona amb els pantalons ben posats. I amb un nou canvi de regidors, vaig tornar a la regidoria, en aquest cas com a President del Districte de Sants-Montjuïc, i també del de Les Corts
– Quins van ser els seus millors moments com a regidor?
– Diria les inauguracions, que sempre fa il·lusió pel que representen de millora. Però no, van ser les relacions personals, conèixer les persones.
– Com veu la política avui?
– Hi ha molts problemes que els regidors no poden resoldre. En aquells anys hi havia coses fonamentals encara per fer, i tots anàvem a una. Avui en dia hi ha més demandes socials, problemes diferents que costa d’atendre des d’una administració local com els Districtes.
