“Els veïns tenen tot el seu dret a reclamar que, malgrat la crisi, Can Batlló no s’aturi”

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. David Campos

Fa un mes s’inaugurava un aparcament provisional dins del recinte industrial de Can Batlló. Aquell dia, l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu (1965) definia aquell gest com un pas simbòlic dins de la transformació de tot aquest gran espai, ja que “per primera vegada s’entrava més enllà dels seus murs”. Durant aquest mandat, s’han fet molts avenços per tal de fer realitat la reforma que fa anys que s’espera.

Els veïns insisteixen en què no n’hi ha prou amb el pàrquing, i demanen que la reforma del recinte s’acceleri. Què els pot dir per tranquil·litzar-los?

L’obertura de l’aparcament té un valor simbòlic que, senzillament, dóna una solució a curt termini. La transformació de Can Batlló, però, és un programa per als propers deu anys. El que sí és veritat és que tota la tramitació ja està feta i encarada. Ara només queda apretar per a que es facin tots els equipaments, ja que en alguns casos és responsabilitat nostra, però en molts casos són projectes que ha de desenvolupar la Generalitat. Jo expresso el compromís per part de l’Ajuntament d’impulsar els equipaments que depenguin de nosaltres, i haurem d’apretar perquè la Gene­ralitat faci els seus.

Creu que el canvi de color a la Generalitat afectarà al projecte?

En aquest i altres projectes, a partir d’ara haurem d’apretar als d’aquí al davant [Generalitat]. Per avançar, hem d’avançar tots junts. Ja els hi he explicat: ajust pressupostari, sí, però no em pareu la realitat. Hem de fer l’esforç de seguir impulsant projectes, de no parar malgrat la crisi. El missatge de parar és nefast. A més, jo no l’admeto. Jo, enlloc de parar, accelero en tot allò que depèn de mi. Considero que els veïns tenen tota la legitimitat a reivindicar que, malgrat les dificultats, Can Batlló s’ha de prioritzar. Hi tenen tot el dret.

Pressionaran perquè es dugui a terme?

Haurem de prioritzar Can Batlló, perquè porta tants anys esperant que és una de les obres on haurem d’apretar entre tots. Com que són processos que en si ja no són curts, se li ha de posar energia. Aquest és una de les posicions que haurem d’aplicar, és a dir, fes-t’ho [per a la Generalitat] com vulguis, però no em deixis temes empantanegats. I haurem d’exercir aquest missatge, amb bona voluntat, però no podem deixar que hi hagi temes que s’allarguin més del compte.

Com millorarà el barri amb l’obertura del recinte?

Permetrà l’obertura d’unes noves línies de comunicació i es generarà la Bordeta del futur, la que ens ha de connectar el barri amb el gran eix de Gran Via. Ens hi hem de posar ara, ja que està tot preparat per entrar. Hi haurem de posar voluntat pública per impulsar-ho, crec que a la Generalitat li va mancar en els darrers anys capacitat per activar alguns temes, i esperar que el mercat es rea­nimi per aconseguir inversió privada, que la transformació també necessita. També vull dir que no ens hem quedat amb els braços creuats a la Bordeta.

Es refereix a la renovació dels carrers Olzinelles i Rossend Arús?

Sí, i altres inversions, com l’aplicació de la Llei de Barris. La reforma d’aquests carrers ens permeten que de Sants a Gran Via hi hagi tot de nous recorreguts que són importants ja que permetran una revitalització social i comercial. La Bordeta té força i fons, però si li podem donar més interés i capacitat, millor. El mur del carrer Constitució sempre ha fet de barrera i fa pensar que més enllà no hi ha vida. Jo crec que hi haurà una vida magnífica, però ara cal que l’anem a conquerir.

La Llei de Barris s’ha aplicat a molts barris de Barcelona, a la Bordeta, al Poble Sec i, darrerament, a barris com Can Clos o la Vinya.

La Llei de Barris és una de les millors aportacions del govern de la Generalitat en els darrers anys. I demano que no es pari. S’ha de mantenir, perquè mobilitza molts recursos. Nosaltres l’hem aprofitat totalment. És important, a més, perquè permet resoldre temes d’habitatge, ens permet seguir millorant des d’un punt de vista urbanístic, i reforçar els mecanismes de cohesió social.

A més de la Llei de Barris, quins altres mecanismes s’han utilitzat a favor d’aquesta cohesió social?

En la instal·lació d’ascensors, hem fet una revolució. Em sembla sincerament que és una de les mesures més inteligents que hem fet en aquest mandat. És un dels grans temes de ciutat, ja que permet, per exemple, que la gent gran pugui continuar a casa seva.

A la Zona Franca ha començat la construcció de la nova presó que substituirà a un altre gran espai de la ciutat, la Model. Què ens pot avançar?

La veritat és que ja està totalment definit. Ho tenim clar i aprovat, a l’espera de començar la transformació com passa amb Can Batlló. És cert que en aquest mandat ha començat l’inici de la fi de la Model de l’últim segle. Perquè s’ha posat la primera pedra de l’alternativa. És un tema llarg, però és en aquest mandat que s’ha donat el pas definitiu per poder construir el que serà la gran illa d’equipaments de l’Esquerra de l’Eixample.

El disseny preveu mantenir algunes de les galeries de la presó.

Serà un espai públic meravellós, amb unes estructures que fins ara han estat molt tancades i que ara estaran obertes, amb immensos espais públics verds al seu voltant. Això és un canvi abismal a l’Esquerra de l’Eixample. De la Model se n’ha parlat molt des de fa més de deu anys, però ha estat ara quan s’ha fet realment el canvi. Jo he tingut molt d’interés en què la Generalitat fes l’adjudicació dels espais. En molts temes, a partir d’ara haurem de fer una apretada aquí al davant [a la Generalitat], perquè són projectes que s’han de tirar endavant. Haurem d’empènyer en la construcció de la nova presó de la Zona Franca, perquè sinó mai tindrem els equipaments de la Model. Crec que són projectes magnífics, però és qüestió de perseverar. El bo d’això és que ja saps cap a on vas, és com Can Batlló, són temes que ja sabem com seran i ara és només qüestió de que es faci. I estem en aquesta fase.

Els equipaments que han quedat una mica enlaire són els que s’havien compromés a construir al solar que ocupa el Miniestadi. Quins passos faran a partir d’ara?

En el cas del Miniestadi, hi ha hagut un canvi de plantejament estratègic per part del FC Barcelona totalment legítim decidit per la nova junta directiva. Ells no volen perdre patrimoni. En l’altre pacte, el club cedia una part de la propietat perquè en fessim un ús públic, a canvi de fer dins del seu recinte algunes transformacions. Però la junta actual vol la totalitat de la superfície. És un plantejament que ens canvia l’acord anterior. Haurem de treballar altres plantejaments, sempre tenint en compte que la ciutat no renunciarà a certes coses.

Quines seran aquestes condicions?

No renunciarem, per exemple, a obrir més les parcel·les del club a la resta del barri. I crec que hem d’aconseguir que, a més, alguns equipaments es puguin construir. Sense que el Barça renunciï a les seves propietats, la reforma dels terrenys del club han de tendir a obrir les instal·lacions al barri. A hores d’ara, sembla Can Batlló, tancat sobre si mateix.

Com pot canviar el barri arran l’obertura de les instal·lacions blaugranes.

La normalitat urbana s’ha d’anar imposant als voltants de les instal·lacions del Barça, ja que des de sempre ha estat una part rara de la ciutat, anòmala. Tant el campus com el Camp Nou i les instal·lacions del FC Barcelona eren dos espais molt tancats en si mateixos, sense cap tipus de qualitat urbana, a vegades inclús sense urbanitzar, que feien de tap. Tot això es va normalitzant i la tendència ha de ser aquesta, que la gent pugui anar cap amunt i cap avall amb tota normalitat.

I poc a poc, la tuneladora Barcino, encarregada de fer el túnel del Tren d’Alta Velocitat, entre la Sagrera i Sants, va avançant.

En aquest sentit, s’ha de recordar que el famós túnel que havia de destrossar mitja Barcelona és el túnel més ràpid i normal que he vist mai. Ja no hi ha tema sobre el túnel. I cal destcara que el túnel ha permés l’estació de la Sagrera. Sense el túnel no hi hagués hagut Sagrera. Malgrat que deien que tiraria moltes coses, doncs no ha passat res, tal com jo sempre he defensat. Però ho dic amb satisfacció, som un país capaç de fer túnels per si algú ho posava en dubte.

El túnel enllaçarà Sants-Estació amb la Sagrera. Però, a més, representa el canvi d’imatge d’aquest barri?

És de l’obra de transformació urbana de la que més orgullós em sento. Fa quatre anys era una tesi hipotètica, i avui en dia és una rea­litat en marxa. Està tot encarrilat, només queda controlar el ritme d’obra. L’estació de la Sagrera permetrà l’aparició d’una nova gran centralitat. Per això, sempre li he donat tanta importància. Ens ho jugàvem tot. Si no hagués estat per l’estació, el barri s’hagués quedat igual durant dècades, amb ferides urbanes, li faltarien motors de transformació. És de les coses de les que em sento més orgullòs. Haver-ho tirat endavant en el marc de la crisi, haver lluitat i aconseguir-ho.

Es mantindran els terminis previstos malgrat la crisi?

No admetria mai que s’aturès. Entre altres coses, perquè no es pot parar massa. Si es vol que al 2012 els Trens d’Alta Velocitat arribin fins a Perpinyà, s’ha de tenir enllestit.

I aquesta obra permetrà una millor connexió entre Sant Andreu i Sant Martí?

La Sagrera és una peça estratègica fonamental no només de Barcelona, sinó de tot el nord de l’Àrea Metropolitana. És una connexió directa entre Montcada i el Fòrum, mitjançant el Besós, però també hi ha una gran penetració i transformació que experimentarà la Sagrera, fent d’eix entre Trinitat Vella i el Clot. Aquest també és un projecte per a deu anys, però és un procés de reequilibri de les noves centralitats que la igualarà a l’Estació de Sants. Els barris estaran molt més ben connectats, però a més, millorarà l’activitat econòmica, hi haurà l’estació intermodal més important de tot Europa… Això són moltes coses a la vegada.

Davant tota aquesta acció de govern i la baixa repercussió que se li otorga en alguns sondejos, creu que el barceloní és desa­graït amb el seu govern? I com ho viu personalment?

Jo estic orgullós i convençut del que estem fet. A mi no em sentiras mai dir: “Quins desagraïts.”. No. Clar que aspirem i ambicionem guanyar la batalla democràtica del convenciment, però estem orgullosos del que estem fent per a la gent. Ho fem per ells, i amb ells. La crisi econòmica té uns efectes descomunals, i són moments complicats per a qualsevol que tingui responsabilitats polítiques, però a la vegada les exerceixes amb convenciment, amb ganes, amb passió. El sentiment d’agraïment mai ha estat el principal. Conec gent de Barcelona que fa moltes coses per als seus veïns i per a la ciutat, i no esperen mai l’agraïment dels altres, ho fan perquè hi creuen. Personalment, aquest és el meu motor. En tot cas, és al contrari, sóc jo qui ha d’estar agraït a la gent, que són els qui ens acompanyen en les polítiques. Les entitats veïnals, les seves reivindicacions i queixes, ens ajuden en la nostra feina. Aquestes persones [i assenyala a Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants en una edició anterior de Línia Sants] no són gent desagraïda, tot el contrari, és gent magnífica. Només tinc agraïment, és un plaer estar amb ells i treballar amb ells cada dia.