Foto: Damià Tohà
Aviat farà sis mesos que Roser Tarragó (Mataró, 1993) va anunciar la seva retirada del waterpolo, dies després de guanyar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. “No he passat cap període de dol perquè sabia que era el moment i les coses van encaixar perquè ho fos”, confessa una conversadora extraordinària.
Dir adeu a l’esport de la teva vida va ser una decisió ràpida o un procés?
Relativament ràpida. Em vaig anant cansant durant l’estiu. El nivell d’entrenaments i l’exigència són molt alts i desgasten molt.
Abans havies fitxat pel Vouliagmeni grec per aquesta temporada. Ja no vas arribar a debutar amb elles. Les decisions no són una ciència.
Tal qual. I pots canviar d’opinió d’un dia per l’altre. Sentia i sento que no vull jugar més i l’únic camí honest i sa era deixar-ho.
Amb 23 anys vas aparcar el waterpolo un temps per salut mental. T’agraeixo que visibilitzessis una realitat que, fins als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 amb Simone Biles, semblava que no existís.
Només faltaria. Els esportistes som, primer de tot, persones, i no només números, i un equip té moltes necessitats fora de la competició que repercuteixen en el seu rendiment. Amb 23 anys sí que ho vaig passar molt malament. En aquell moment a l’aigua no em senti a casa com ara. Tenia un buit immens perquè ja no feia una activitat que m’ocupava molt de temps. Vaig descobrir, de sobte, que el dia té moltes hores… Allunyar-me del waterpolo era la meva última opció i, alhora, l’única.
Estaves competint i estudiant als Estats Units.
L’equip mèdic em va donar l’opció de deixar de jugar i vaig continuar formant-me a la universitat. Ostres… És molt dur ficar-te al llit plorant perquè tens entrenament l’endemà al matí i llevar-te amb llàgrimes pel mateix motiu.
Vas arribar a pensar a prendre’t un any sabàtic?
Sí, i de la vida en general. No volia tornar a Mataró perquè allà soc coneguda pel waterpolo i tothom em faria moltes preguntes tant si deixava el waterpolo com si no. Vaig parlar amb el psicòleg sobre què faria si no podia continuar estudiant a Berkeley… La idea era agafar una motxilla i caminar molt. Aprofitant que ja estava a Amèrica, volia perdre’m per Centreamèrica. Encara ho vull fer. En aquell moment era una escapatòria. Ara seria per plaer.
Durant aquell temps, quantes vegades vas desitjar ser anònima?
Encara ho desitjo a vegades. Arribar a un lloc on no et coneixen et dona la llibertat de començar de zero, ja que no han construït idees sobre tu.
“La revolució la creen les persones rebels i el món només canvia amb revolucions”
Entenc que no t’agraden gens les etiquetes.
[Sospira]. M’agraden les etiquetes que ens posem nosaltres perquè ens identifiquem amb alguna cosa, però no les que ens atorga la resta. Vaig tenir la gran sort d’estudiar Sociologia a Berkeley, on vaig aprendre a veure el món amb uns altres ulls.
A tenir una mirada més àmplia i sana de la vida?
Exacte. Però a vegades ric de coses que m’haurien d’indignar… I em fa ràbia. No és fàcil trobar-te en un ambient tan segur per parlar com creus i fer el que creguis que has de fer…
A vegades no et fiques en alguns jardins per no captar l’atenció?
Si no ho faig, és per les idees que es poden tenir sobre mi, els prejudicis. Recordo que fa uns anys estàvem fent una activitat en un equip i a cada jugadora ens van donar un adjectiu que ens descrivís. I el meu era rebel! Què vol dir ser rebel? [Riu]. Al final… El món el canvien els rebels, eh.
El rebel es mou i fa moure la resta. Se li dona massa importància a la part negativa de la paraula…
La revolució la creen i la provoquen les persones rebels i el món només canvia amb revolucions. Així canvia el sistema econòmic, però també el social.
L’adjectiu vulnerable encara és un insult. S’utilitza com a símbol de debilitat, quan realment és llibertat.
Exacte. Ser vulnerable també implica que l’alegria t’afecti. No només la tristesa!
El CE Mediterrani ha estat el teu últim club.
El Medi és l’entitat que em va donar l’oportunitat de tornar a jugar després del parèntesi. Marc Comas em va permetre fer-ho com jo volia, jugant mitja temporada a Austràlia. Hi vaig estar molt a gust, sobretot al principi. La pandèmia va complicar molt l’últim any i escaig. M’encanta que el Medi hagi estat el meu últim equip perquè és casa meva, i hi ha persones extraordinàries, com Clara Espar o Natasha Trojan. El grup és incansable i inconformista.
Creus que hauries pogut competir en un esport individual?
No m’hauria interessat, o no durant gaire temps. Diuen que l’alegria es multiplica si la comparteixes.
Hi ha equips en què es contagia l’estat d’ànim.
Vam guanyar el nostre últim Europeu, a Budapest (Hongria), perquè Maica García va decidir que ho faríem. Ens va injectar una confiança que no teníem. Viure i sentir això és una meravella. La part més agraïda de l’esport d’equip.
