Manuel M. Royo amb la medalla al mèrit esportiu. Foto: Toni Delgado
“L’aigua m’atreu tant que sento que em crida… Quan fa hores que no m’hi fico, gairebé estic empipat. A més, fer immersió em regala silenci, plaer i la naturalesa en estat pur”, confessa Manuel Miguel Royo (Zaragoza, 1948), mentre observa la piscina exterior del Complex Esportiu Municipal l’Hospitalet Nord. Duu al coll un regal molt especial de sa mare, la Matilde, un penjoll de dofí, l’animal amb qui se sent més identificat.
Arquitecte tècnic, advocat i entrenador nacional de nivell 3 (UEFA PRO), Royo és un savi generós que necessita aprendre, compartir i ajudar. Podria escriure un llibre ple d’anècdotes i experiències, i segur que hi enraonaria sobre la seva etapa com a preparador físic de la UE Sants dirigida per Vicenç Junqué. “Els dos buscàvem la millora de les condicions tècniques, tàctiques i físiques de cada futbolista”, explica l’entrevistat, peça clau en els dos ascensos del grup, l’últim a Tercera Divisió, en tres cursos.
“A vegades, durant el partit, se m’apropaven alguns jugadors i em deien que el rival a qui defensaven ja estava obrint la boca perquè no podia més”, recorda. La plantilla va regalar-li un trofeu amb la figura de dos jugadors disputant una pilota aèria. Era l’obsequi ideal, perquè Royo, entre altres aspectes, els va ajudar a millorar la seva capacitat de salt aplicant la pliometria, tècnica que ja s’utilitzava a l’atletisme i que no era habitual al futbol.
L’aragonès està enamorat de la seva família i dels esports, que veu com “una eina per a la formació integral de l’individu i que també ha de ser la prioritat de les universitats”. “Un o una estudiant que practica un esport federat distribueix millor el seu temps i té el cap més moblat perquè afronta compromisos i responsabilitats afegits”, defensa Royo, que petoneja, orgullós, l’escut del Club Esportiu Universitari, de la Universitat de Barcelona (UB).
El Sitari és el club de la seva vida: el va presidir durant 16 anys, i també va ser president de les seccions d’atletisme i de futbol. A més, va ser 28 anys el seleccionador i entrenador de la secció de futbol de la UB. La seva dedicació a l’esport universitari li ha donat infinites satisfaccions personals i dos reconeixements oficials: el juny de 1995 la UB li va lliurar una de les primeres cinc medalles al mèrit esportiu i l’any 2018, quan va anunciar que deixava la selecció de la UB, va rebre un sentit homenatge i una placa.
Compartir
“Vaig compartir i compartiré sempre aquests reconeixements amb les persones que al llarg de la seva vida han tret temps del seu oci, la família i les amistats per a contribuir a la millora de l’esport. Hi ha molta gent que, com jo, ho ha fet de manera altruista”, explica. La seva dona, l’Antònia Ventura, ens escolta atenta i diu que sí amb el cap. Es nota que formen un gran tàndem. En la seva etapa com a president del Club Esportiu Universitari Royo va impulsar i dirigir el curs d’iniciació esportiva per a nens i nenes en diferents disciplines.
A l’entrevistat li encanta observar i preguntar, i té facilitat per connectar amb les persones. Mai oblidarà aquelles dues hores que, amb 19 anys i amb uns amics, va compartir amb el Pare Estanislau, un ermità i monjo de Montserrat: “Recordo que l’home vivia sol a dalt de la muntanya, pujava el menjar per a tota la setmana i tenia un fogonet, i baixava per a fer la missa conventual. No aixecava la veu, tenia un parlar agradable, més que enraonar et preguntava… Em va impressionar”.
D’aquella conversa Royo en va treure moltes conclusions i, sobretot, moltes preguntes. “‘Facis el que facis, estigues per allò i fes-ho plenament. Ja sigui una conversa amb un amic, una partida d’escacs…’, ens va dir. És una norma de vida que intento aplicar i transmetre a tothom sempre”, assegura.
La mentida
Si hi ha una cosa que no suporta Royo és la mentida i, encara menys, si la veu al futbol, el seu esport d’equip favorit. “Si competeixes has de ser respectuós amb rivals, el cos arbitral, el reglament, el públic… No pots fer teatre ni trepitjar, literalment, ningú. Aquella frase de ‘se li han creuat els cables’ no té cap sentit. Quan es diu això, és perquè aquella persona ja té els cables creuats. Un juga com és”, defensa l’aragonès, que ha corregut maratons, ha participat en triatlons, ha completat la Quebrantahuesos o la Treparriscos amb la bici…
Fins que les lesions li han dit prou. Encara no ha superat el dol de no poder córrer. “Soc incapaç d’anar a veure una marató perquè quan veig passar els i les participants, se’m fa un nus a la gola i em poso a plorar”, confessa Royo. Ara fa natació i bicicleta estàtica. “Procuro conservar-me i estar en forma”, confessa. Els sis nets, tres nois i tres noies, li donen molta vida i tots estan enamorats també dels esports.
“Les passions han de ser respectades i reconegudes com una part fonamental de la persona. Sense passions la vida seria molt avorrida, eh”, tanca Royo abans de ficar-se a l’aigua. Ara li brillen encara més els ulls.
