Inauguració dels Jocs Olímpics de 1992. Foto: Fundació Barcelona Olímpica
A principis del segle XX Barcelona volia concretar un projecte sòlid per acollir uns Jocs Olímpics i necessitava un estadi modern com a eix d’un parc esportiu. Els primers i principals impulsors de la seva construcció van ser Josep Elias Juncosa, redactor en cap d’esports de La Veu de Catalunya i dirigent d’entitats esportives, i Narcís Masferrer, director de l’aleshores setmanari El Mundo Deportivo i que havia estat fundador i president de l’Associació Catalana de Gimnàstica i de la Unión Velocipédica Española.
En un article del 24 de febrer de 1914 a La Vanguardia s’informava que es farien els estudis previs perquè l’avinguda Diagonal fos l’emplaçament de les noves instal·lacions. L’Estadi Català, com es coneixeria, es va acabar construint a Montjuïc, en l’antiga pedrera de la Foixarda i a només un quilòmetre de la plaça Espanya, continuant la línia marcada pels estadis d’Estocolm (Jocs de 1912) i Anvers (1920).
La instal·lació es va inaugurar inacabada el 24 de desembre de 1921 amb dos amistosos entre el FC Barcelona i l’Sparta de Praga, i quan ja se sabia que París, la ciutat de Pierre de Coubertin, fundador dels Jocs Olímpics moderns, organitzaria els Jocs de 1924, i que dues de les candidates, Amsterdam i Los Ángeles, ja eren seus per a 1928 i 1932. La negativa olímpica va fer que l’Estadi Català caigués en l’oblit i ara es coneix com a Estadi de la Foixarda.
La nova il·lusió
Els Jocs Olímpics de 1936 van passar a ser la nova il·lusió de Barcelona, que també havia aspirat a acollir els d’Anvers (Bèlgica) de 1920, i l’any 1928 Narcís Masferrer assegurava a la revista Stadium que Montjuïc tenia un dels millors parcs del món i que aviat gaudiria del parc esportiu ‘“per excel·lència” i amb un estadi per a 65.000 persones. Barcelona acolliria l’Exposició Universal de 1929, que se centraria en la indústria, l’artesania i l’esport.
Dissenyat per l’arquitecte Pere Domènech Roura, fill del modernista Lluís Domènech Montaner, l’Estadi es va inaugurar el 20 de maig de 1929, i, amb una capacitat per a 62.728 persones, era el segon més gran d’Europa.
Barcelona recorreria els darrers metres de la candidatura olímpica l’abril de 1931, un mes de canvis profunds, amb la proclamació de la Segona República i l’abdicació del rei Alfonso XIII. A finals d’abril rebria la visita del COI (Comitè Olímpic Internacional). “La caiguda de la monarquia va comportar que molts dels membres del CIO [sigles oficials del COI], vinculats a l’aristocràcia, no acudissin a la Sessió Oficial”, destaquen Juli Pernas López i Joan Manel Surroca a L’Estadi de Montjuïc (1929-1992), editat per la Fundació Barcelona Olímpica, i es va pactar que els absents votessin per correu. Berlín guanyaria la cursa olímpica.
Seu dels Jocs Mediterranis de 1955 i en un estat ruïnós als 70, l’Estadi va rebre una segona oportunitat, i, a finals de 1985 i amb el gran incentiu d’aspirar a ser seu dels Jocs Olímpics de 1992, s’hi van començar les obres de remodelació. Només se’n va conservar part de la façana exterior. El 17 d’octubre de 1986 Barcelona va ser triada seu olímpica, i el 8 de setembre de 1989 el rei [ja emèrit] Juan Carlos I inauguraria les instal·lacions com a Estadi Olímpic de Montjuïc, i el 1992 seria el gran escenari dels Jocs Olímpics i Paralímpics. Ara, conegut com a Estadi Olímpic Lluís Companys, és la llar provisional del Barça, mentre es reconstrueix el Camp Nou.
