Guillem Aviñoa

Foto: Iñaki Aviñoa

“Puc adaptar-me a qualsevol rol. Sempre faré el que necessiti l’equip”, es retrata Guillem Aviñoa (Barcelona, 2000), aler del JAC Sants, i primer entrenador del mini B i ajudant de l’infantil A masculins. Desprèn humilitat, i exporta confiança i compromís. És el germà de Júlia i Marina Aviñoa, jugadores del Basket Almeda.

Per tot el que t’ha fet viure i créixer, i els reptes que t’ha plantejat, el bàsquet et fa sentir que tens més edat de la real?
Sobretot soc més madur pel fet de ser entrenador i tractar amb pares i mares, i també amb tècnics molt més grans que jo. Quan vaig començar a les banquetes només tenia 16 anys i des del primer moment he observat i preguntat molt. És l’únic camí. Els conflictes i problemes que has de resoldre com a entrenador et fan créixer més que jugar.

Què és el que més valores dels teus jugadors?
Vull que entenguin què els intento transmetre i, sobretot, que em preguntin i es qüestionin les coses. Potser ara llancen amb la mà dreta, la més propera al defensor, perquè són 20 centímetres més alts que ell. Però què passarà si, d’aquí a uns anys, ja no hi ha aquesta diferència? Si no han après a llançar amb la mà contrària, potser ja ni podran fer-ho o el rival els farà un tap. Als jugadors els costa molt veure que el que els funciona avui potser no els servirà més endavant i que necessiten una mirada molt més àmplia. Quan ho entenen, descobreixen com és d’important el procés.

Sembla difícil visibilitzar el procés, especialment en una societat que fomenta la impaciència…
És molt complicat. Els intento posar exemples perquè vegin que el treball et fa créixer, adaptar-te millor a les circumstàncies i adquirir més recursos. No vull que facin les coses perquè els dic jo, sinó perquè hi estan d’acord. Desitjo que siguin crítics i raonin.

Sempre has valorat el procés.
Per això sempre m’ha agradat entrenar-me. Imagina’t el cas d’un noi que amb 10 anys ha crescut molt i destaca. Tu, per molt que t’esforcis, no el podràs superar, almenys per físic. Ell es conforma i deixa de treballar. D’aquí a 7 anys ja veurem on està cada un…

Hi ha processos molt dolorosos i desagraïts com el de la teva germana gran, la Júlia Aviñoa, jugadora del Basket Almeda.
Sento pura admiració per la Júlia, per la seva persistència, sobretot els dies que li costa més. Sé el que ha compartit a casa, però ni em puc arribar el que pateix sola. Trencar-se els creuats deu ser duríssim. M’agradaria que torni a jugar segura i sense pressa, i, sobretot, que un altre cop pugui tenir una vida normal.

“Els problemes que has de resoldre com a entrenador et fan créixer més que jugar”

Mai t’has mogut del JAC Sants.
És el meu club. Abans havia jugat a la meva escola, la Lavínia. El JAC Sants és una entitat força familiar on tothom es coneix. T’omple veure jugadors i jugadores de 17 anys que en porten 8 al club. La idea és que quedin unes quantes temporades. Mai entendré que un nen o una nena marxin perquè aquella temporada l’equip del costat hagi fet millors números. Em sap greu, però si fos coordinador no deixaria tornar ningú que hagi pres aquesta decisió. Et poden donar rendiment momentani, però no és un premi al procés ni a la fidelitat.

Com és el primer equip?
Mai havia estat en un grup com aquest, amb prou confiança per parlar de les situacions del partit o de l’entrenament o del que sigui, i sempre amb respecte. Només faltaria.

La riquesa és contínua.
Sí! El nostre entrenador, Albert Gómez, és proper, li agrada saber les nostres inquietuds. Confiem molt en ell. Els sopars, per exemple, fan molt de grup. La convivència fora de la pista és clau.

Què estàs estudiant?
Administració i Direcció d’Empreses. M’encantaria fundar la meva empresa i que la plantilla tingués sentiment de pertinença. Que fos un equip, vaja.

Per què li donaries més les gràcies a la Clara i l’Iñaki, els teus pares?
Per haver-nos criat amb un pensament crític i lliure. No ens han imposat mirades ni opinions, més aviat ens han explicat una història per les dues cares perquè en traguéssim les nostres pròpies conclusions. Els pares també van jugar a bàsquet, però sé que si m’hagués agradat l’hoquei patins, m’hi haurien apuntat.

Què és el que més admires de la teva germana petita, la Marina Aviñoa?
La Marina és intel·ligència i bàsquet, i prioritza sempre el grup i l’equip.

És una líder natural.
I una líder positiva sense ego que no et restarà quan les coses vagin malament.