Esther Guerrero, durant la seva recuperació. Foto: E. Guerrero
A la realització televisiva no s’aprecia del tot bé, però sembla que Esther Guerrero (Banyoles, 1990) completi el seu últim atac, per superar la suïssa Lore Hoffman en els últims metres, amb els ulls tancats, per l’esforç i la força extra que està fent. Amb el que ha hagut de passar, guanyar la prova dels 800 metres al Míting Internacional d’Atletisme Ciutat de Barcelona, al mític estadi Joan Serrahima i amb la seva millor marca de l’any (2:00.25), és un premi d’un valor incalculable.
Expressiva i inesgotable, Guerrero tenia marcada en vermell la cita del passat 5 de juliol, pel prestigi de la prova i perquè una lesió li va impedir córrer l’edició anterior. El 26 de febrer de 2022, a falta de 30 metres i quan dominava la final dels 1500 del campionat d’Espanya de pista coberta, es va trencar el tendó femoral. Era la seva primera lesió greu en més de 20 temporades de carrera.
“Tinc un record obscur. Va ser una ruptura total. No es va trencar un múscul, sinó el tendó sencer. I no sabia el que me’n venia a sobre: mesos més tard no podia allargar la gambada quan corria. Dubtava si tornaria a trotar sense dolor. Mai m’he entrenat tant com en aquells mesos en què vaig estar lesionada”, li confessa a Sergio Heredia en una conversa per a La Vanguardia.
Una aposta personal
Amb la mínima per competir, a mitjan agost, als Mundials de Budapest, aquesta temporada la banyolina ha estat quarta a l’Europeu de pista coberta d’Istanbul i ha guanyat l’Europeu de seleccions a Silèsia (Polònia). I tot el que pateix i gaudeix amb l’atletisme és fruit de la seva aposta personal, perquè amb 24 anys, ja graduada en Magisteri, va començar a entrenar-se més perquè no hi havia places als col·legis de la seva ciutat. De seguida es va fer tècnica al CN Banyoles i no va trigar gaire a guanyar el campionat i presentar-se al Mundial de Pekín de 2015.
“Des de casa no seguia l’atletisme professional. De fet, ni tan sols pensava que m’hi dedicaria. He arribat on he arribat perquè m’ho he passat bé, per una qüestió passional, més que no pas perquè tingués un referent”, comparteix amb Pere Bosch en una conversa per a Revista de Girona.
Perquè Guerrero va començar a córrer “per casualitat” i per gaudir del temps lliure a l’escola Can Puig de Banyoles. Allà va conèixer Anna Bosch, una atleta que estava en actiu i era l’entrenadora de la secció d’atletisme del Club Natació Banyoles. Bosch la va animar a participar en les primeres curses de cros del circuit comarcal.
“A partir d’aleshores, no va ser tant que volgués provar fins on volia arribar, sinó que vaig tenir la sort de coincidir amb un grup amb qui m’ho passava molt bé”, afegeix Guerrero, que ha sabut patir per tornar a fruir del seu esport. Ara ja sense dolor en el tendó, que es tracta cada dia amb el fisioterapeuta. “Aquesta és la vida que m’agrada. No puc demanar més”, li confessa a Heredia.
