Casa Sayrach

Foto: Ajuntament

Associem l’Eixample al Modernisme, però massa sovint el reduïm als grans edificis de sempre i deixem de banda que els carrers del districte són plens d’edificis valuosos i històrics. Avui en destaquem un d’aquests, la Casa Sayrach, a la Diagonal cantonada amb Enric Granados, que és, a més, un dels últims de la ciutat que podem considerar modernistes.

L’arquitecte que el va dissenyar va ser Manuel Sayrach i Carreras, un artista tan jove que ni tan sols va poder signar el projecte perquè només era un estudiant. Però n’era un de bo i, a més, un seguidor d’Antoni Gaudí, com es pot entreveure en algun dels detalls de l’edifici. De fet, la bellesa d’aquest edifici rau precisament en les formes orgàniques, un tret adoptat de l’univers gaudinià.

La coberta blanca de la Casa Sayrach sembla que es fongui sota l’escalfor del sol: les línies ondulants li confereixen un moviment continu i recorden també els recursos del mestre de Reus. La Casa Sayrach fa cantonada, i justament el vèrtex està rematat per una columna de tribunes semicircular acabada amb una torre. A la banda de la Diagonal hi ha l’entrada, sobre la qual es troba la tribuna, que dibuixa un arc parabòlic.

Tota la façana de l’edifici, de pedra llisa i sense ornamentació, recorda l’obra mestra de Gaudí, la Pedrera. Però el més sorprenent és el vestíbul, un escenari fantàstic on predominen les formes orgàniques i, sobretot, les línies d’inspiració anatòmica: al sostre, l’arc que dona pas a l’escala imita l’estructura òssia d’una columna vertebral.