Una classe de castellà a l’Espai Refugi, situat al carrer Béjar, 36-38. Foto: A.U.
És dijous i l’Amadou acaba d’entrar a l’Espai Refugi de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), situat al carrer Béjar, 36-38, al barri d’Hostafrancs. Aquesta tarda té un taller d’art-teràpia, una de les diverses activitats que s’ofereixen en aquest nou centre de 300 metres quadrats. També s’hi fan classes de català i castellà, formació en TIC i actes de sensibilització, entre altres. L’Amadou és un habitual de les propostes que acull l’Espai Refugi perquè, diu, l’ajuden a “progressar”.
Aquest noi de 33 anys va arribar a Barcelona fa gairebé cinc anys, després d’haver viscut un any a França. Va venir a Europa des de Guinea Conakry, el seu país natal i on encara viuen la seva dona i el seu fill. El seu va ser un desplaçament forçós, conseqüència de la vulneració de drets humans, però això no li ha garantit la protecció que mereix la seva condició de refugiat. L’Amadou ja ha vist com dos països europeus li denegaven la sol·licitud d’asil.
No és un cas excepcional. “El 90% de les sol·licituds d’asil es deneguen”, assegura Elena Maya, coordinadora de l’àrea d’atenció a les persones de la CCAR. L’Amadou va presentar un recurs a la denegació de l’asil i n’està esperant la resposta. En aquest sentit, Maya admet que la resolució tampoc acostuma a ser favorable.
Mentre no la rebi, els seus drets com a sol·licitant d’asil es mantindran intactes. Però, si finalment li donen una resposta negativa, haurà de començar un nou periple per regular la seva situació, enfrontant-se al cercle viciós de la llei d’estrangeria. “Necessitarà una oferta de feina, i això ja és més complicat”, reconeix Maya.
La definició de ‘refugiat’
La CCAR és especialment necessària en casos com aquest. El seu concepte de refugiat és més ampli que el de les administracions i ajuda els sol·licitants d’asil independentment de si són considerats refugiats de forma oficial o no. “Quan algú ha de marxar del seu país per un conflicte, per persecució o per vulneració de drets, ja és una persona refugiada, encara que no se li hagi reconegut oficialment aquest dret”, defensa Maya. A més, assenyala la responsabilitat dels països occidentals en aquests desplaçaments. “Des dels nostres països tenim molta incidència en tot el que passa. Les nostres empreses extreuen recursos d’altres territoris, hi contaminen i provoquen que la gent se n’hagi d’anar”, apunta.
L’Amadou es mostra molt agraït amb el suport que rep de la CCAR. “La meva vida ha canviat molt des que els conec”, afirma. Gràcies a l’entitat, diu, té un sostre i menjar i fa “molts cursos i activitats”. Més enllà d’aprendre català i castellà o de consultar els llibres de la biblioteca que s’està creant a l’Espai Refugi, també participa en sortides fora del centre. “Hem visitat la Sagrada Família, hem anat a la muntanya i algun cop hem sortit en grup per ballar i passar-ho bé”, explica, recordant la importància de la vida social.
Elena Maya, coordinadora de l’àrea d’atenció a les persones de la CCAR, amb l’Amadou, refugiat de Guinea Conakry. Foto: A.U.
D’altra banda, destaca la barreja de cultures que es produeix a l’Espai Refugi. “És un lloc per a tots els refugiats, no per a un grup en concret, i això és molt important”, defensa, i celebra que cadascú pugui “compartir la seva cultura i aprendre sobre les altres”. En la mateixa línia, també tenen l’oportunitat de compartir experiències i sensacions que, malgrat venir de racons molt diferents del món, tenen en comú. “Tenim un grup de suport al dol migratori i un de suport de dones. A l’Espai Refugi no oferim atenció psicològica individual (per això ja hi ha altres recursos), però sí que treballem la salut mental a nivell comunitari”, detalla Maya.
Un espai on reflexionar
Sol·licitar l’asil, aprendre l’idioma, fer formacions, aconseguir la targeta de transport… Els usuaris de l’Espai Refugi tenen moltes preocupacions quotidianes que sovint els impedeixen aturar-se a reflexionar sobre la situació que han viscut o sobre la seva vida anterior. Per aquest motiu, tal com assenyala Maya, són rellevants activitats com el taller d’art-teràpia.
La paret de l’estança de l’Espai Refugi destinada als infants. Foto: A.U.
En una de les sessions, els participants havien de dibuixar-se a ells mateixos quan encara vivien al seu país. Un d’ells, en Mohamed (nom fictici), es va dibuixar acompanyat d’un gos. “Ens vam adonar que el gos havia estat un element fonamental en la seva vida, però nosaltres no ho sabíem”, confessa Maya. Mai abans n’havia parlat, potser perquè no coneixia la paraula gos en català ni en castellà, o potser perquè no havia tingut temps de pensar-hi.“Tenen mil coses en el dia a dia, és normal que no es parin a explicar que al seu país els agradava, per exemple, passejar el gos”, afegeix.
Sigui com sigui, gràcies a això, en Mohamed va acabar fent un voluntariat a una protectora d’animals. D’alguna manera, doncs, va recuperar una part de la seva identitat que s’havia perdut en algun punt del llarg i difícil camí del procés migratori.
