A la urbanització de Bellmar, a Castelldefels, com més amunt, més luxoses són les cases. Foto: Albert Alexandre

Les persones adinerades de l’àrea metropolitana de Barcelona viuen disgregades en diferents zones, des de Gavà o Sant Cugat fins a la Vila Olímpica o Cerdanyola. Busquen poca densitat de població, bon clima, accessibilitat, serveis o proximitat a la costa. Són barris on la seva realitat pot semblar ficció.

Vistes privilegiades del mar. En una de les zones més luxoses de Catalunya on viuen moltes “estrelles públiques”. 800 metres quadrats de casa en quatre plantes. Nou habitacions. Un aparcament amb capacitat per a vuit vehicles. Jardí, pista de futbol exterior, piscina i celler amb barra de bar “per gaudir dels amics”. Ben comunicat però amb privacitat. A 15 minuts de l’aeroport i a 10 de la platja. “Amb tot el que podem desitjar per viure una vida de vacances permanents”. I tot per 7.500 euros al mes. O si el lector prefereix comprar, per 5,7 milions d’euros.

Descripcions d’aquesta mena apareixen a Idealista quan es busquen cases al barri de Bellmar, a Castelldefels. Aquesta urbanització de luxe és famosa perquè el jugador del Barça Leo Messi hi té la seva residència, que deixaria en ridícul les cases que apareixen al portal immobiliari. No és l’únic famós que hi viu o que hi ha viscut. Segons comenta el cambrer d’un bar proper, a uns 20 minuts a peu de Bellmar, per aquí hi han passat jugadors com Luís Suárez o Rivaldo i ara el germà gran dels Gasol s’hi està construint la seva mansió. “Mai a la vida els he vist trepitjar el bar, però a mi em va molt bé que siguin a prop perquè els paletes que treballen als seus xalets venen aquí i jo faig força caixa”, diu.

Bellmar és un dels indrets on viuen les classes riques a l’àrea metropolitana, però no és l’únic. Ni de bon tros.

EL MAPA DELS BARRIS RICS
A diferència del que passa als Estats Units, on les classes riques viuen en barris aïllats a l’extraradi de les grans ciutats i les classes de rendes més baixes també es troben en zones allunyades del centre, a la metròpoli de Barcelona la segregació no és tan profunda.

A Bellmar, on viu Leo Messi, és difícil veure-hi algú passejant pel carrer o cotxes aparcats

Segons explica a la seva tesi doctoral el doctor en Sociologia Sergio Porcel, les persones adinerades viuen disgregades en diferents zones, sovint en contacte amb les classes mitjanes. Això fa que trobem població amb rendes altes a Gavà, Tiana, Alella, el centre de Badalona, Sant Just, Sant Cugat, Valldoreix o l’anomenada Upper Diagonal, però que també n’hi hagi a altres indrets com l’Eixample, la Vila Olímpica, Cerdanyola o fins i tot al centre de la capital catalana. En tots aquests casos parlem de zones on la mitjana de la renda per càpita se situa entorn dels 30.000 euros anuals. Cal tenir en compte que de Vallvidrera –una altra de les zones més riques del país– fins a Sant Roc (a Badalona) només hi ha 17 kilòmetres, i en algunes parts d’aquest barri la renda per capita no supera els 4.500 euros. Gairebé vuit vegades menys.

Com s’explica que les classes amb més capacitat adquisitiva estiguin tan disperses en el territori? L’historiador i periodista Rafa Burgos parla d’un procés de mobilitat que comença al segle XIX. “Les classes altes vivien al centre de la ciutat, però de mica en mica van anar buscant noves zones on tenir millors condicions de vida”, diu. Aleshores, primer es van instal·lar a l’Eixample i més tard a Sarrià i Sant Gervasi, quan el transport públic va permetre’ls arribar de forma ràpida al centre. “També cal tenir en compte les burgesies locals, com a Sant Cugat o Matadepera”, afegeix.

De la mateixa manera, Toni López, investigador del Departament de Geografia de la UAB i del Centre d’Estudis Demogràfics, considera que “hi ha molts motius que expliquen per què les classes amb rendes més altes trien uns barris o uns altres”. Es refereix a elements com la densitat de població, el clima, l’accessibilitat, els serveis o la proximitat a la costa. “Si hi ha una fàbrica a prop, serà un lloc en el qual les persones amb rendes més altes no voldran viure-hi, en canvi les bones escoles són un pol d’atracció”, considera López. Tot això fa que els preus del sol pugin i certs barris siguin només aptes per a uns pocs.

Als barris benestants la renda mitjana per càpita se situa als 30.000 euros anuals

Així mateix, en la darrera dècada Barcelona ha estat un pol d’atracció per a persones estrangeres amb una alta capacitat adquisitiva que venen de cultures on la segregació està fortament implantada. Això ha fet aflorar les zones aïllades de rendes altes. “Els últims anys la migració de població amb rendes altes ha estat més gran que la de gent amb rendes baixes”, explica López. Totes aquestes zones, segons Porcel, representen el 8,7% del territori metropolità i hi viu –encara que no siguin exclusivament persones riques– el 9,5% de la població.

LA RIQUESA DES DE FORA
A vista d’ocell, a Bellmar, com a tantes urbanitzacions de luxe, hi predominen el blau i el verd. Totes les cases tenen piscina i jardí i moltes també pistes de pàdel i tenis.

La urbanització se situa a la falda del massís del Garraf i tot el barri està travessat per pujades. Com més amunt, més luxoses són les cases. A diferència d’altres barris com Sarrià, aquí els carrers estan buits. Ni una persona camina per les vores. No hi ha cotxes aparcats. És una urbanització fantasma on de tant en tant es veu algun paleta pedalant muntanya amunt i brillant de tan suat que va, o una furgoneta que es dirigeix a fer la reforma d’alguna casa. De vegades, si hi ha sort, es pot topar amb algú que llença les escombraries en cotxe, en aquest cas en un BMW. És personal de servei o l’inquilí d’una mansió? Amb tot, si hi ha una cosa que abunda a Bellmar són les càmeres de videovigilància. De mil i una formes, totes elles apunten cap al carrer i creen una sensació incòmoda: no sou benvinguts.

Les escenes podrien reproduir-se en urbanitzacions de Matadepera (tercera població amb més renda de Catalunya), Alella (setena població més rica) o Vallromanes. L’única diferència és que a cap d’elles hi viu Messi.

LA RIQUESA DES DE DINS
Hi ha una frase que utilitzen amb freqüència les persones que es dediquen a vetllar pels drets de les persones sense sostre: “La majoria ens assemblem més a algú que viu al carrer que a una persona que té un veler”. Semblaria exagerada, però alguna de les següents històries semblen indicar que la sentència és prou certa.

Els barris més pauperitzats registren una renda quasi vuit vegades menor que la dels rics

El Robert (nom fictici) fa anys que treballa esporàdicament transportant i col·locant obres d’art en cases de luxe. No és la seva feina. Ho fa per guanyar un extra de diners. I és que tracta d’una tasca molt ben pagada. “Puc arribar a guanyar 45 euros per estar 15 minuts en una casa i penjar un quadre o posar-lo recte. De vegades les persones que visito em poden arribar a donar 50 euros més de propina”, relata. Quan parla sobre el que més l’impressiona d’aquestes cases s’està estona explicant anècdotes. “Hi ha un pis situat a la zona alta de Barcelona en el qual sempre que hi entro o en surto –per la porta del servei– em perdo i he de demanar a algun dels treballadors de la casa que m’acompanyi, és un laberint”, assenyala amb humor.

Diu que són immobles enormes, en els quals hi ha sales i més sales: “L’habitació del ioga, biblioteques, sales buides, sales plenes d’obres d’art, sales de cinema privades…”. Les seves històries reafirmen que es tracta de persones d’un altre món. “Una vegada, mentre carregàvem un quadre caríssim amb un company, la nena petita de la família va dir a la seva mare: ‘Que monos! Ens els podem quedar?’”, recorda. Exceptuant això, però, el Robert diu que sempre s’ha sentit ben tractat. Té sentit si tenim en compte que per les seves mans han passat obres de 70.000 euros, Picassos o Dalís.

Les escenes s’assemblen a una situació relatada pel doctor en Geografia Miguel Rubiales a la seva tesi dedicada a les classes altes de Barcelona i Madrid. Va ser quan va acompanyar un grup d’homes adinerats a jugar a golf. En un forat elevat del camp es va produir un “moment col·lectiu d’admiració paisatgística”. Segons explica, un d’ells va dir: “La vista és magnífica, llàstima d’aquella muntanya, que tapa, caldria treure-la del mig”. Rubiales, sorprès, va preguntar com pensaven moure una muntanya, i ells van exclamar que amb màquines i operaris. “O creus que abans aquest camp era aquí?”, li van dir. “Semblava que era l’únic dels quatre que no veia fàcil treure una muntanya del mig”, afirma Rubiales reflexionant sobre la distància entre la seva realitat i la dels que més tenen.

Al seu estudi, a més, explica que aquesta percepció del món on tot es pot modificar té a veure amb una classe acostumada a canviar de forma de vida o a comprar i vendre immobles amb freqüència. “Tenen una visió dels seus privilegis privada”, apunta per afegir que les classes altes no tenen la percepció de pertànyer a un mateix grup social que els ajuda a preservar el seu estatus sinó d’haver guanyat la seva riquesa a través de l’esforç individual.

Rubiales comenta que les persones que va entrevistar mostraven molta incomoditat a l’hora de compartir amb algú de fora del seu cercle social com havien aconseguit la seva riquesa i quines eren les seves relacions familiars. Un element estrany, ja que com explica Burgos, els vincles de classe són evidents. “Els rics tenen formes de funcionar similars”, afirma. És cert, no tothom té una casa a Puigcerdà per anar a esquiar i un xalet a la Costa Brava.

Sis anys més de vida

Hi ha moltes coses que fan la vida d’un individu diferent que la d’un altre. Tanmateix, un simple número ho canvia tot: el que apareix al compte bancari. La població que disposa d’una renda elevada viu d’una forma molt allunyada a la de la resta de mortals.

“Les diferències de renda per càpita entre els barris amb rendes més altes i els barris amb rendes més baixes han augmentat els darrers anys”, explica Toni López, investigador del Departament de Geografia de la UAB i del Centre d’Estudis Demogràfics. Així, podem veure com en algunes zones de l’àrea metropolitana amb prou feines se superen els 4.000 euros anuals per càpita, mentre que en altres es depassen els 30.000. Si parlem de famílies, la diferència és encara més acusada. En alguns dels barris més rics, com per exemple Pedralbes (a Barcelona), la renda mitjana arriba gairebé als 90.000 euros, i l’escletxa, segons les dades de López, ha augmentat després de la crisi econòmica.

Aquestes xifres tenen una expressió més enllà del compte bancari. Fixem-nos en Barcelona: l’esperança de vida d’algú nascut a la Trinitat Nova és de 79,9 anys, mentre que en algunes zones de Sant Gervasi és de 86,2. Segons un estudi de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, “les persones amb menys nivell socioeconòmic tenen una probabilitat quatre vegades més gran de morir abans dels 65 anys”. Més dades contundents: els adults de 15 a 64 anys amb rendes baixes tenen vuit vegades més risc de patir complicacions de salut, i la utilització dels centres de salut mental, la taxa d’hospitalització i la probabilitat de consumir fàrmacs dels infants de progenitors amb rendes baixes és entre tres i cinc vegades més alta que en la resta de nens i nenes.

Davant d’això, cal preguntar-se d’on venen aquestes rendes que fan que unes vides siguin més fàcils que les altres. En contra de l’opinió llargament estesa que afirma que la riquesa depèn de la vàlua i l’esforç individual, les dades de l’INE demostren que les classes riques cada cop viuen menys del salari i més del rendiment del seu capital. En algunes zones de Sant Cugat o Pedralbes, menys del 50% de la riquesa d’una família prové dels salaris, mentre que més del 30% dels diners els venen de llogar o vendre pisos o d’altres activitats econòmiques. En canvi, a l’Hospitalet o a Sant Adrià el salari representa el 70% de les rendes i les pensions un 20%.