Classe buida

Hi ha un percentatge d’assistència mínima obligatòria per continuar cobrant prestacions socials. Foto: Elisenda Rosanas/ACN

Parlem amb docents i treballadors socials de centres educatius amb complexitat perquè ens expliquin quina mena d’històries es troben en el seu dia a dia. A diferència del que veiem en sèries de televisió, les problemàtiques a les escoles i instituts de perifèria, com es diu popularment, poden ferir sensibilitats.

Les històries que a continuació relatem poden semblar d’altres latituds. Poden semblar extretes de pel·lícules lacrimògenes. Excepcions que confirmen una regla que podria articular-se de la següent manera: el nostre sistema educatiu, tot i les mancances, funciona prou bé. Malgrat això, les següents històries són fruit de preguntar a persones que treballen en centres de la perifèria quina mena de situacions es troben en el seu dia a dia. Com són els alumnes amb els quals tracten? Quines problemàtiques tenen? No han fet falta grans investigacions. Només unes quantes preguntes han fet aflorar les escenes que apareixen en aquest reportatge.

Com resa la frase arquetípica del periodisme, les següents històries poden ferir sensibilitats. A més, demostren que tenim un greu problema: mentre que els centres educatius que apareixen en sèries de televisió com, per exemple, la famosa Merlí són uns, a la perifèria la realitat és ben diferent. En els primers, la majoria d’alumnes són blancs i pràcticament no tenen problemes econòmics. En els segons, una part important de l’alumnat ve de famílies migrants i pobres. Hem agafat històries de l’Hospitalet i del Prat, entre altres municipis, però també de perifèries que hi ha a Barcelona, al Raval o Nou Barris. No especificarem a quins indrets corresponen per no estigmatitzar les localitats i barris on es produeixen.

Adolescència

L’alumna era una nena de 14 anys que cursava segon d’ESO. “De vegades venia sota els efectes de les drogues”, explica la treballadora social d’un centre educatiu d’un municipi a tocar de Barcelona. “Podia venir trista, enfadada o eufòrica”, afegeix. A l’institut es van posar a indagar el que estava passant quan van veure que la noia podia desaparèixer durant tres dies seguits. Aleshores van contactar amb el pare de la nena, que els va explicar que ell i la nena havien marxat de Llatinoamèrica després que la mare els abandonés per anar-se’n amb un altre home. “Hi havia un dol migratori clar i el pare, per evitar el conflicte amb la nena, li deixava fer el que volia”, explica la treballadora entrevistada.

Ell els hi va detallar tot quan ja no podia més. “L’endemà, un noi del centre ens va explicar que el dissabte anterior estava en un local que regentava un home d’uns 30 anys i va veure que la seva companya de classe també hi era”, afirma la professional. Segons el relat de l’adolescent, l’home major d’edat donava drogues a menors del barri, i quan la nena de l’escola va perdre el sentit, l’home se la va endur a una habitació que va tancar amb clau. “El noi i un amic seu van estar picant a la porta perquè l’home deixés sortir la nena, i quan ho va fer, ella no portava els sostenidors”, diu l’entrevistada. “L’alumne no en va voler donar més detalls perquè en aquesta mena de centres funciona la llei del silenci. Si parles més del compte, ets un xivato”, afegeix.

“Ensenyar el subjecte i el predicat és la cosa menys important del món amb aquests joves, però fent-ho estableixes uns vincles i això és positiu per a ells”

Les indagacions van continuar, i una bona amiga de la nena va confirmar la pitjor sospita: allò no era esporàdic. L’home de 30 anys tenia relacions amb la nena de 14, assíduament. “No ens ho crèiem. Vam preguntar per la ubicació del local, però quan l’amiga estava a punt de donar-nos el punt exacte on es produïa tot allò, va dir que no volia continuar parlant”, lamenta la professional. Finalment, des del centre es va decidir enviar un correu electrònic als Mossos, que van dir que estudiarien el cas. “No sabem com està l’assumpte”, conclou qui explica aquesta història.

Sense aquest nivell de foscor, tres professors d’un altre institut d’ESO ens expliquen que la màxima complexitat amb la qual es troben són els alumnes que tenen “famílies amb drogodependents i pares i mares alcohòlics”. “Sovint reben violència a casa, i quan venen al centre ho fan alterats”, diuen. Reprodueixen el clima que veuen a casa contra els mateixos docents o els companys de classe. “Et diuen que els seus pares són narcos i que tenen plantacions de marihuana per confrontar-te”, expliquen. En altres casos, fins i tot “hi ha por de castigar certs alumnes perquè són de famílies poderoses que tenen influència en l’equip directiu i a Inspecció”.

Són casos comuns, però no freqüents, ja que normalment els problemes amb els quals s’enfronten els docents són més lleus. “Hi ha alumnes que venen a escalfar la cadira perquè els serveis socials no molestin les seves famílies, però que en realitat no volen aprendre res i al final dels anys són pràcticament analfabets”, diu una de les mestres, en aquest cas de català, que afegeix que al seu centre cap alumne parla la llengua i són molts els docents que tampoc ho fan. Segons explica, les famílies tenen molt clar que hi ha un percentatge d’assistència mínima obligatòria per continuar cobrant prestacions socials, i ella sent com aquesta mena de nois i noies estan a l’institut com si fos una feina per no perdre els diners. “Em sembla terrorífic”, admet.

Per a un docent que fins a l’any passat treballava en un centre perifèric a Barcelona, el més complicat de la seva feina són l’absentisme i les manques de respecte, sobretot dels nois. “El més difícil va ser quan un alumne se’m va encarar després que li demanés que es comportés d’una manera respectuosa”, diu. Ara treballa al Vallès i se’n fa creus del respecte dels alumnes. “Quan demanes que facin un exercici, el fan. És increïble”, afirma.

Infància

Fa dies que la mestra de Primària que ens relata la següent història està angoixada. No és que li hagi passat res a ella directament, sinó que a l’escola on treballa ha tingut una situació difícil de sostenir, de les més difícils amb què s’ha trobat en tota la seva carrera. Una mare i els seus quatre fills, una de les quals no arriba als dos anys, van ser desnonats del pis on vivien i van haver de passar la primera nit al carrer. “La manca de recursos econòmics que tenen algunes famílies és molt dura i és molt difícil no implicar-t’hi a nivell emocional i no endur-t’ho a casa”, explica la mestra. La mare de quatre criatures compartia pis amb una altra dona i la seva filla, que dormien al sofà. Tot i que pagaven, es tractava d’un pis ocupat per una màfia que els el rellogava. Elles no tenien papers i no podien entrar en el circuit legal de l’habitatge. “No vull ni saber on van dormir la nit que els van desnonar”, diu la mestra per afegir que la policia només els va donar unes mantes i se’n va despreocupar per complet.

El problema, amb tot, venia de lluny. “Aquesta noia és molt jove i va escapar d’una relació de maltractament, i ara té depressió”, explica. De fet, tenia un subsidi per comprar aliments, però era incapaç de gastar-lo adequadament perquè els nens mengessin com cal. “Venien sense haver sopat ni esmorzat”, apunta. Quan els van desnonar, la mestra, en conèixer la situació, va preparar entrepans, i amb altres docents va ajudar la mare a buscar un alberg. “A l’equipament han de sortir al matí a primera hora i ella em pregunta què pot fer el cap de setmana… Ara que fa bon temps, li dic que vagi al parc”, relata.

“Hi ha alumnes que venen a l’institut a escalfar la cadira perquè els serveis socials no molestin les seves famílies, però que en realitat no volen aprendre res”

No obstant això, la mestra reconeix que aquesta no és la tònica general de l’escola on treballa. “Els conflictes més habituals no són de violència directa”, explica. “Són alumnes amb dificultats per estar a les aules, perquè venen de famílies desestructurades i tenen problemes emocionals, i per tot això els costa seguir el curs”, diu.

Així mateix, un altre mestre de Barcelona relata situacions similars que, sense arribar a l’extrem de la mare desnonada, mostren la fragilitat de les famílies amb pocs recursos. “Alguns infants venen sense esmorzar. Encara que no és la tònica, tampoc són casos aïllats”, afirma. “També venen amb la roba que fa pudor perquè fa dies que els seus pares no els la canvien ni la renten”, afegeix.

Compensa?

Les situacions que hem recollit són només algunes de les moltes que els milers de docents que treballen al sistema educatiu català en centres de la perifèria podrien esmentar. Davant d’això, la pregunta és clara: compensa aquesta feina més enllà de la retribució econòmica? La resposta és un sí rotund. “La part més bonica és el vincle que crees amb els alumnes”, afirma la treballadora social. Segons el seu punt de vista, el centre és, per a molts alumnes, un refugi; l’indret on reben tota l’escolta que de vegades no tenen a casa. “Agraeixen que els facis cas, busquen l’atenció i són molt agraïts quan la reben”, afirma un docent de Secundària per afegir que, salvant les distàncies, els professors es converteixen en “germans grans o cosins”. “Hi ha un punt d’amor mutu que omple i és molt bonic”, considera. Per la seva banda, la docent de català recalca que “ensenyar el subjecte i el predicat és la cosa menys important del món amb aquests joves, però fent-ho estableixes uns vincles i això és positiu per a ells”, assenyala.

Els docents dels més menuts tenen la mateixa sensació. “Hi ha dies en què no hi trobes la part positiva”, afirma la mestra que ha atès la mare desnonada. Malgrat això, ho reconsidera i diu que “el més bonic és veure que, per a molts infants, l’escola és una bombolla on són feliços i se senten protegits i estimats”.

Segregació escolar

Si parlem de perifèria i educació, hem d’esmentar un concepte: la segregació. Ens referim al procés mitjançant el qual alguns centres acumulen la majoria d’alumnes amb problemes econòmics i d’origen migrant i, per tant, sense coneixement del català o del castellà. No obstant això, la portaveu del sindicat USTEC, Iolanda Segura, assenyala que actualment el motiu més gran de segregació té a veure amb la classe social.

Així mateix, segons el darrer informe de la Sindicatura de Greuges de Catalunya, dels 30 centres catalans on més segregació escolar hi ha a Primària, 21 es troben a la regió metropolitana de Barcelona. Pel que fa a la Secundària, la relació és menor, ja que els municipis de la regió metropolitana més segregats no són més de vint.

Això, en paraules de la Fundació Bofill, significa que en indrets com Ripollet, Badalona, l’Hospitalet o Sant Adrià de Besòs hi ha centres que concentren molts alumnes vulnerables, mentre que altres municipis com l’Ametlla del Vallès o Alella tenen molts més alumnes benestants. En el cas de la metròpoli, la segregació és tan elevada perquè les famílies amb més recursos busquen centres on hi hagi menys persones vulnerables.

És un problema greu, perquè la segregació suposa una discriminació entre infants i joves de diferents classes socials. “Perjudica les oportunitats, ja que al final de la seva vida educativa, els alumnes en centres segregats és com si tinguessin 2,5 anys menys cursats”, explica Maria Segurola, de la Fundació Bofill. “Hi ha centres on el 80% de l’alumnat està en risc de pobresa”, afegeix. En aquests centres educatius, l’abandoname