Collserola: un massís de conflictes

Amb una extensió de 8.000 hectàrees que cada any trepitgen cinc milions de persones, la serralada de Collserola és el gran pulmó verd de l’àrea metropolitana de Barcelona, però també un focus de problemes de convivència entre veïns i visitants i un dels punts més crítics pel que fa al risc d’incendis.

La conversa, més o menys, es produeix en aquests termes: preguntem a Neus Regada, presidenta de l’Associació de Veïns de Mas Guimbau – Can Castellví, quins són els problemes més importants que hi ha als barris de muntanya de Collserola. Regada repregunta si tenim temps d’escoltar-la, i a continuació comença una llarga enumeració de problemàtiques: la por als incendis, les deixalles al parc, l’ús abusiu de l’espai natural, la manca de transports públics i d’equipaments… “I els senglars dels quals tothom parla?”, li preguntem. “Són el menor dels nostres problemes. Hem après a conviure-hi, perquè si els deixes tranquils, et deixen tranquil”, respon.

Ivan Patrici, de Collserola sense abocadors i tècnic mediambiental, també podria estar hores relatant els conflictes que té el veïnat de Nou Barris als peus del massís. Són diferents dels de Regada, però la quantitat és igualment notòria: abocaments de brossa descontrolats, problemes de biodiversitat per la sequera, conflictes per l’ús del sol…

A la metròpoli, pràcticament tothom ha trepitjat la serralada de Collserola alguna vegada. Imponent i regnant sobre Barcelona i altres municipis, és fàcil de veure des de molts punts del territori. No obstant això, queda lluny i només és visitada –massivament– els caps de setmana. Queden també lluny, doncs, els problemes que viuen els seus veïns. De fet, la majoria de la població no sap ni tan sols quin organisme governa l’entorn natural.

Es tracta del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, que agrupa la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Generalitat i els ajuntaments del Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu, Sant Just Desvern, Esplugues, Barcelona, Montcada i Reixac, Cerdanyola i Sant Cugat. Així, una població de tres milions està vinculada amb aquest pulmó verd de 8.000 hectàrees, però cada any passen pel massís fins a cinc milions de persones. Sens dubte, un caldo de cultiu per fer aflorar els conflictes.

El gran problema

Els incendis són la bèstia negra de Collserola. Les noves condicions ambientals derivades de la crisi climàtica fan que els anomenats incendis de sisena generació puguin ser una realitat. Segons els Bombers de la Generalitat, si hi ha una temperatura de 30 graus, vents superiors als 30 quilòmetres per hora i una humitat per sota del 30%, Collserola podria cremar en menys de vuit hores.

Així ho confirma el cap de secció de Boscos del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, Eloi Beulas, que assenyala que a Collserola cal distingir dues tipologies d’incendis. “Al vessant que dona al mar, els focs poden ser espectaculars, perquè es veuen des de Barcelona, però no ens preocupen tant com els que comencen a la zona del Llobregat”, detalla. Són aquests darrers els incendis que es podrien arribar a descontrolar i “arrasar tot el massís”. La forma del terreny, la vegetació o els vents són alguns dels elements que converteixen la zona sud de la serralada en un entorn amb molt més risc.

“Al parc s’hi fa de tot: curses, observació d’ocells, sortides escolars constants… Quan fa bon temps hi ha moltíssima gent, i és com la Rambla sense cap control”

En aquest sentit, encara que es va començar a dissenyar el 2010, va ser el 2021 quan les autoritats que governen el massís van aprovar el pla de protecció del parc, el PEPNat, que disposa d’una sèrie de mesures per lluitar contra els incendis.

Malgrat tot, els veïns no estan tranquils, i en certa manera tenen raó per no estar-ho. Regada afirma que “la seguretat al barri és insuficient, perquè en cas d’incendi no en sortiria ningú viu”. Alhora, denuncia que manquen franges per protegir les urbanitzacions i camins perquè els bombers puguin desplaçar-se si hi ha un incendi. “No hi ha inversions”, assegura.

El pressupost de Collserola se situa en els 6,4 milions d’euros, una quantitat que des de l’AMB i l’Ajuntament de Barcelona consideren insuficient. Així mateix, els organismes de l’òrbita municipal assenyalen que l’infrafinançament és responsabilitat de la Generalitat, que certament es va comprometre a invertir un milió d’euros extra al parc per la situació de sequera i el risc d’incendis. Finalment, la quantitat no es va poder destinar al massís perquè no es van aprovar els últims pressupostos de la Generalitat liderada pel president Pere Aragonès.

En aquesta línia, Beulas alerta que, “tot i que en els darrers anys s’han fet franges, són insuficients”. Ho confirmava el cap de l’Oficina de Prevenció d’Incendis Forestals i Desenvolupament Agrari de la Diputació de Barcelona, Jaume Minguell, quan el passat 16 de maig deia que a la metròpoli “tenim el bosc a la porta de casa i, per tant, tenim el foc a la porta”.

La situació és preocupant, i encara ho és més en el context de sequera que travessa Catalunya i que fa augmentar el risc d’incendis d’uns boscos molt debilitats. Segons indiquen des del projecte DeBosCat del centre d’investigació CREAF, la sequera ha fet que els boscos estiguin molt més dèbils. “L’estrès hídric dels últims anys ha fet que alguns arbres hagin perdut les seves fulles”, diu la responsable del projecte, Mireia Banqué. “Aquest debilitament augmenta la vulnerabilitat i facilita l’entrada de plagues”, lamenta.

Conflictes d’usos

“Al parc s’hi fa de tot”, es queixa Regada. “Curses, observació d’ocells, sortides escolars constants… Quan fa bon temps hi ha moltíssima gent, i és com la Rambla sense cap control”, apunta. Certament, la utilització intensiva de Collserola genera conflictes. La veïna explica, per exemple, que a l’estany de Vallvidrera, encara que està prohibit fer-ho, hi ha gent que hi banya el gos. Per això demana que “s’apliqui la llei i es posin multes”.

És el que ha passat en el cas de les bicicletes de muntanya que circulaven per camins i corriols dins del parc. Actualment, les diferents ordenances dels municipis del Consorci sancionen qualsevol persona que practiqui aquesta modalitat esportiva. Joaquim Vilaplana, el president de la Federació Catalana de Ciclisme, explica que les multes ascendeixen als 250 euros i lamenta la criminalització que s’ha fet dels ciclistes. “És cert que al col·lectiu hi ha irresponsables que fan descens extrem, però no són majoria”, diu.

“Al vessant que dona al mar, els focs poden ser espectaculars, perquè es veuen des de Barcelona, però no ens preocupen tant com els que comencen a la zona del Llobregat”

Avui dia, la Federació està en converses amb el Consorci per mirar de crear una taula de diàleg per despenalitzar la bici de muntanya a Collserola. “No ens sembla bé la tolerància zero i creiem que cal fer un estudi de quins corriols i camins realment estan en perill si hi passen bicis”, argumenta. Des del seu punt de vista, en aquesta matèria “s’ha cedit davant dels grups ecologistes quan no hi ha evidències científiques que indiquin que les bicicletes deterioren els camins més que les pluges”.

Les veus crítiques amb els ciclistes, però, són freqüents. Regada diu que “estan trencant el parc”, i l’estiu passat el síndic de greuges de Barcelona lamentava que, tot i les prohibicions, els ciclistes seguien incomplint la llei.

Més enllà del conflicte de les bicicletes, que desperta passions i debats, el parc té altres usos que no generen cap mena de discussió. El mes de maig, Patrici va denunciar els abocaments de brossa constants que pateixen les zones de Nou Barris properes al parc. El diari Línia va poder visitar diversos abocadors de la mà de Patrici i va comprovar que no es tracta d’un problema aïllat. De fet, hi ha brossa que té més de 60 anys, com ara material de construcció o productes mèdics de mitjans del segle XX. Alhora, en alguns d’aquests abocadors hi ha, des de fa anys, cotxes i motociclistes abandonats.

En aquest cas, la història va donar un tomb quan la pressió veïnal va fer que, recentment, l’Ajuntament de Barcelona es comprometés a eliminar 11 dels 17 abocadors que hi ha. “Els que no es poden netejar són de propietat privada”, explica Patrici, que lamenta que el consistori trigués tant a actuar i que només hagi recollit la brossa més visible.

Més i més problemes

Semblaria que la cosa acaba aquí, però podríem continuar enumerant problemes. Regada esmenta, sobretot, els que tenen a veure amb la mobilitat. “No s’ha invertit en infraestructures, i per la carretera hi passen milers de cotxes”, afirma tot referint-se a l’Arrabassada, una de les carreteres més perilloses de tota Catalunya. “Baixar a Barcelona et pot costar una hora en un tram que pots fer en sis minuts”, afegeix.

Si parlem de transports públics, la qüestió no millora, ja que “els autobusos passen cada 45 minuts o una hora i vint en el pitjor dels casos”, diu Regada. “Fa anys que demanem les mateixes coses, però com que som cinc o sis barris que tenen 4.000 persones, som pocs vots”, lamenta. L’únic moment en què els fan cas, considera, és quan un polític va a visitar-los. “Els alcaldes es queden a quadres, perquè hi ha zones urbanes sense asfaltar”, sentencia.

Patrici també lamenta que a la zona on viu hi hagi una manca de manteniment de la qual responsabilitza la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. “És propietària de molts terrenys a Collserola dels quals no se’n cuida, i això genera, per exemple, la vandalització de la Font de Santa Eulàlia”, conclou.

El serial dels militars

Si s’aixeca una pedra, a Collserola surt un problema. Aquest podria ser el lema d’aquest massís pel qual, cada any, passen cinc milions de visitants. N’és una prova tota la polèmica que els militars de l’exèrcit espanyol fa anys que generen entre el veïnat del parc. Militars a Collserola? No ens hem equivocat: el massís és utilitzat pels soldats de la caserna del Bruc per fer-hi entrenaments.

La qüestió va destapar-se fa més d’una dècada quan el Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat (CASC) afirmava el següent en un article: “A Collserola podem trobar espècies d’animals més perilloses que els porcs senglars: els militars”. Es referien a la divisió de muntanya de l’exèrcit que s’entrenava als boscos d’Esplugues de Llobregat, Sant Cugat del Vallès i Vallvidrera.

Aquell 2011, les mocions de censura presentades en ajuntaments contra l’activitat militar al parc van anar caient en cascada, impulsades, en gran part, per la CUP. Les mocions es van aprovar a Molins de Rei per unanimitat, a Sant Cugat, a Esplugues, a Cerdanyola i a Barcelona. L’aleshores regidor de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, afirmava que la potestat per decidir si es feien marxes militars o no era del Ministeri de Defensa, i afegia que l’Ajuntament de Barcelona havia fet una petició per posar-hi fi. Tanmateix, reconeixia que no es podia prohibir que els militars, per exemple, “com qualsevol ciutadà normal”, hi anessin a córrer.

El desembre de l’any 2016, el Consorci del Parc de Collserola hi va prohibir les pràctiques militars que incloguessin “la utilització o exhibició” d’armes. A més, les activitats dutes a terme pels militars s’havien de desenvolupar a una distància superior als 500 metres respecte dels centres educatius. Aquell mateix any, el Ministeri de Defensa va presentar un recurs contra la decisió del Consorci i, en un comunicat, va assegurar que mantindria les activitats a Collserola.

D’ençà d’aleshores, cada poc temps, tot i la prohibició, la polèmica torna a sorgir. El 2018 es va denunciar la presència de militars armats a pocs metres de l’escola els Xiprers en horari lectiu, i un any més tard un grup de soldats va ser fotografiat passejant amb armes per la serralada. L’últim capítol del serial es va produir l’any passat, quan uns veïns de Vallvidrera es van topar amb una dotzena de militars que portaven armes a la font de l’Espinagosa.