Entrevista a Mercedes Armesto, propietària de Calzados Marcos

– Del poble de Celanova, a la província d’Ourense.

– Per una necessitat imperiosa de donar un millor porvenir a la meva família. Eren els anys de l’emigració cap a Europa, a Alemanya, i també cap a Catalunya. Feia temps que coneixia el que avui és el meu marit, que ja vivia a Barcelona i tenia un taxi, i em va animar a venir per casar-nos. Va ser una vàlvula d’escapament.

– D’aquell àmbit rural i marginal on no es podia prosperar. Vaig veure els meus pares, que eren criats, matar-se a treballar, extenuats i esgotats, però sense tenir el bàsic per viure.

– Vaig arribar a aquesta terra beneïda i em vaig sentir com un ocell alliberat, en un país modern, cosmopolita, on es podia treballar dignament. Em vaig posar a treballar a l’empresa Sirap, de cosidora, al carrer Balmes, però ja vivíem a Sants, al carrer Ventura Plaja. Quan passava per aquest carrer de Creu Coberta i Sants, per agafar l’autobús, sempre desitjava un dia posar una botiga aquí.

– Jo venia d’una terra en que a casa parlàvem gallec, i al carrer i a casa dels rics el castellà. Ens van ensenyar a menysprear la nostra llengua. Quan vaig arribar aquí, i vaig baixar a comprar al carrer Bassegoda, vaig veure que tothom parlava en català al carrer. Va ser per mi entendre el concepte de llibertat.

– Un director d’oficina del Banco Santander va confiar en mi, i em va deixar diners per posar el meu primer negoci, una botiga de sabates al carrer Almirant Cervera, de la Barceloneta. En aquells anys es venia molt, sobretot a l’estiu, teníem la platja a tocar i sempre era ple de gent. Li vam posar Calzados Marcos perquè era el nom del meu únic fill.

-Van venir una darrera l’altra, fins a les sis actuals. Al cap d’un any vaig posar també una gelateria, després vam obrir la botiga de l’Hospitalet i al cap d’uns anys els xiringuitos de la platja de Sant Sebastià. El Blau Marí 1, 2 i 3, que van ser coneguts arreu del món. Fins que vam obrir també la Taverna Gallega del Port Olímpic. Em faig dur el marisc des de Galícia.

– El dia que la vaig comprar el meu fill va saber que acabava de fer possible el meu somni. Era el carrer més important, el primer que vaig admirar només arribar a Catalunya.

– Eren altres temps…

– Eren els mateixos que ara. En un negoci hi has d’abocar sacrifici, honestedat i humanitat. Però sobretot moltes hores. Sense això, no ten pots sortir. Jo encara treballo cada dia 16 o 17 hores. Matí a la sabateria, a l’hora de dinar al restaurant, a la tarda de nou a la sabateria… I després, quan ha calgut, fires com la de la Cervesa, de la qual en vaig ser impulsora, i de tants altres negocis.

– Ni pensar-ho. Jo visc del contacte amb la gent. M’agenollo a provar la sabata del client, pregunto als clients del restaurant si tot és del seu gust, sóc a la cuina… encara que estigui cansada. Perquè jo he de ser l’exemple dels meus treballadors.

– Ara som 76.

– Aquí ho tinc tot. La feina, la família i els amics. Tot i que la família a vegades em diu que deixi de treballar ja, que no cal. Però ho faré fins que el cos aguanti.

– Els sentiments no. Però la dedicació si. El meu únic luxe seria poder tenir més temps per gaudir de la família. Però ells són feliços, perquè saben que jo sóc feliç amb el que faig.

– Cada any, diverses vegades. Però al cap de pocs dies ja sento el verí per tornar a Catalunya, aquesta terra beneïda que m’ho ha donat tot, on s’ha criat el meu fill. Les meves arrels ara mateix ja són a Catalunya.

– Ho visc amb la màxima tranquil·litat. Quan vaig arribar a Catalunya, com t’he explicat, ja vaig veure que era un país de llibertat. Amb democràcia i llibertat, que la gent decideixi el que vulgui. Catalunya a mi m’ho ha donat tot. No li puc retreure res.