La nova trencadissa protagonitzada pel PSC (no per repetit, el fet és menys transcendent) ha portat al debat públic si sobra gent o no dins els socialistes catalans. L’article del “número dos” dels socialistes catalans, Antonio Balmón, en que convida a tots aquells que creen “polseguera” (el corrent crític, és a dir, els que estan més compromesos amb el procés sobiranista) a abandonar la formació, no és sinó una nova mostra de la situació d’inestabilitat que viu el tercer partit del nostre país.
Atès que Balmón és un home de l’aparell, l’article també es pot entendre com una mostra de quin dels diversos corrents es veu afavorit per la direcció en tot aquest guirigall. I de pas deixa en una situació d’absoluta feblesa a tots aquells que busquen una via que s’aproximi als anhels de llibertat (o si més no a la possibilitat de manifestar-s’hi mitjançant el vot) expressats per una part important de la població catalana. Una situació de feblesa en la que es troba, per exemple, el cap del grup municipal socialista de Barcelona, Jordi Martí Grau.
És una autèntica llàstima que a un partit històricament central a la política catalana li manqui una posició unitària sobre la que sens dubte és l’epicentre del debat polític català. I pitjor encara és la possibilitat que la definitiva posició unitària quedi allunyada dels anhels abans esmentats.
En última instància no serem nosaltres els que ens pronunciem sobre si sobra o falta gent dins d’un partit aliè. No ens veiem facultats per ficar-hi cullerada. Sí estem segurs en canvi que, passi el que passi en el si de les formacions, ens trobem immersos de ple en un procés que supera els propis partits, un procés que requerirà dels esforços de tots i en que cap persona és sobrera.
JNC Sant Martí
