Segons el diccionari es: “Acció de passar més o menys ràpidament d’un estat a un altre, d’un assumpte a un altre, d’una idea a una altra, etc.”
La definició sembla clara però amb la utilització incorrecta de la paraula en termes polítics es va fonamentar el primer de la llarga sèrie d’enganys en que s’ha basat aquest règim polític creat arran de la mort del dictador.
Reconec haver estat un dels enredats, em van convèncer que en aquells moments era el que es podia fer, però com era una “transició” ja ho aniríem arreglant. Ara fa temps que me’n vaig adonar i faig tota la pedagogia que puc per tal de convèncer als meus conciutadans de l’engany en que ens van ficar ara ja fa 35 anys.
Ens van colar una “Constitución” amb la monarquia que el dictador va ordenar inclosa, sense preguntar abans quin model d’estat volíem, amb articles imposats com que l’exèrcit pot disparar contra el poble si ho creu necessari, un oblit induït i un blindatge per no poder jutjar els crims de la dictadura, no reconeix la pluralitat lingüística i cultural de l’estat, etc.
Una llei electoral que no reflexa la voluntat popular a les cambres, una llei de partits que permet la opacitat, poca transparència i democràcia interna d’aquestes organitzacions.
Però tothom es va apuntar a la festa per tal de tenir la seva part al pastís, el feixistes van acceptar a contracor el Rei perquè els hi va deixar escrit el dictador, la dreta i el capital van acceptar el nou sistema perquè els permetia seguir remenant les cireres, les esquerres marxistes i republicanes van trair els seus principis, van canviar de bandera i es van tornar monàrquiques i els nacionalistes es van empassar una “Constitución” que contradiu els seus principis i un model autonòmic que aigualeix les aspiracions d’autogovern.
Si amb aquests ingredients hi afegim la crisi, la corrupció, el descrèdit de les institucions (monarquia inclosa) i dels qui les representen, etc. tenim el còctel perfecte per donar com a resultat la desafecció dels ciutadans envers els polítics i la política.
Aquests 35 anys han sigut més d’immobilisme que de transició i per tant crec que no podem parlar d’haver assolit una autèntica democràcia i es ara, quan la situació política i social s’està fent insostenible, quan alguns polítics comencen a posar en dubte qüestions mal resoltes d’inici.
La història ens ensenya que l’estat espanyol no ha sigut, ni és, ni serà mai autènticament democràtic, l’imperialisme genètic d’una bona part dels seus habitants, la mania malaltissa del centralisme i la uniformitat, el no reconeixement de la diferència, la manera de governar a base de Decrets Llei i altres aspectes, fan que aquest estat no esdevindrà mai una autèntica democràcia, perquè la democràcia no es tan sols un sistema polític, es un sentiment i una actitud davant la vida que s’aprèn a casa i no a un parlament.
Com que la història també ens ensenya que Catalunya des d’antic ha tingut institucions de representació que han propiciat el caràcter pactista dels seus ciutadans i per tant més avesats per entendre els valors i l’actitud democràtica. Espero que prenguem el camí per plasmar aquests valors a un nou estat més just social i políticament.
Per Ramon Masvidal / Sant Martí
