Diu Fátima Báñez, ministra espanyola responsable de la Seguretat Social i les pensions dels ciutadans, que la columna vertebral del sistema de pensions espanyol és la solidaritat entre diferents generacions d’espanyols. Aquest tipus d’afirmacions són perilloses per diversos motius. D’una banda, apunta a la “solidaritat” un concepte voluntari, quan el sistema públic està basat en l’obligatorietat. No sabem si els treballadors actuals volen ser o no ” solidaris”. La veritat és que estan obligats a ser-ho. L’Estat cobra les cotitzacions de la seva nòmina i de la seva empresa tant si els agrada com si no . De fet , els únics que poden decidir sobre aquesta qüestió, els autònoms, trien en un alt percentatge la cotització mínima. No perquè no vulguin els seus majors o perquè siguin més egoistes, és una elecció individual en què es valora el que s’aporta avui a canvi del que es rebrà demà. I els comptes no surten.
“MAI ES VAN CONGELAR”
Diu Báñez que “les pensions no es congelaran. Pujaran sempre, en funció de les circumstàncies”. La ministra ha arribat a assegurar que els pensionistes “guanyaran poder adquisitiu”. Això no és cert . El nou factor de revaloració de les pensions (FRP) té un límit mínim del 0,25%. Potser l’IPC no sigui el millor instrument per mesurar l’evolució dels preus, però si marca un 3% i la pujada de les pensions marcada pel FRP és del 0,25%, està clar que els pensionistes perdran poder adquisitiu. Amb les xifres del sistema sobre de la taula, és possible que sigui inevitable l’aplicació d’aquest factor. El que no és obstacle perquè s’hagi d’exigir a la ministra que no intenti camuflar una evident característica del nou sistema. Tirarà les pensions, a poc a poc, cap avall. No en termes nominals (nombre d’euros) però sí reals (capacitat de compra).
“LA PENSIÓ DELS SEUS AVIS”
Báñez també assegura que “és important que els pensionistes d’avui cobrin una pensió justa i guanyin, però també que els de demà tinguin la mateixa pensió que van tenir els seus avis”. De tot el que ha dit la ministra d’Ocupació en aquests últims mesos, aquesta afirmació, que ha reiterat en nombroses ocasions, és la més sorprenent. Si els jubilats del futur tindran dret a la mateixa pensió que els seus pares i avis van tenir (en cas que cotitzin el mateix), llavors ¿per què tot aquest embolic? Si ningú toca el sistema, un ciutadà que es retiri el 2050 amb 35 anys treballats, la base màxima de cotització i 65 anys cobrarà exactament el mateix que un jubilat actual amb aquestes condicions.
“GARANTIR LA CERTESA”
Per la ministra, “els objectius d’aquest avantprojecte són garantir la confiança, la tranquil·litat i la certesa als pensionistes d’avui i de demà”. El Govern no ha de ser catastrofista. És evident que d’aquí a 30 o 40 anys hi continuarà havent pensions públiques. Però també és clar que seran inferiors a les actuals. I sobre el sistema pesen nombroses amenaces. Tots pensem que Espanya creixerà i que la taxa d’atur es reduirà, que arribaran nous immigrant, que la productivitat, els sous i les cotitzacions es dispararan. I que això alleujarà la pressió sobre la Seguretat Social. Però no hi ha cap “certesa”. Algú que ara mateix tingui 30 o 35 anys i es jubili el 2050 no pot saber si haurà de treballar fins als 70 anys o fins i tot més enllà. Tampoc pot saber quant cobrarà, ni les condicions per tenir dret a una prestació.
El missatge és que el sistema públic és ” sostenible”, sense matisos, cosa especialment perillosa per a aquells treballadors de sou mig-baix, normalment també els que menys coneixements financers posseeixen. Ells seran els que tindran les pensions més baixes i els que abans haurien de començar a estalviar per garantir el seu propi compte. Una altra opció seria habilitar opcions d’estalvi privat dins del sistema públic. A Suècia, un 2,5% de les cotitzacions van a parar a un pla individual i, també en aquest país, estan molt estesos els plans de pensions empresarials (amb aportacions d’empleat i companyia). Res d’això es planteja en la reforma actual. Només hi ha bones paraules. En un tema tan important, potser això no serà suficient.
