Les conclusions de la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i l’acusació popular (partit d’extrema dreta VOX) han estat demolidores, com era previsible, ja que s’ha constatat que, sustentats per la prevalença de la legislació espanyola, avalada pel Rei en el seu discurs del 3 d’octubre (com han citat repetidament), els imputats han de ser acusats dels delictes de rebel·lió (per la violència física/psicològica), sedició, pertinença a organització criminal, malversació, desobediència, etc. I també, com a manipuladors, ja que, segons els acusadors, banalitzant i menyspreant la voluntat popular, consideren il·legítims els desitjos de 2,3 milions de votants, gairebé la meitat del cens català, als quals ens veuen com dirigits pseudodelinqüents, actors de violència física i psicològica. I per tot això han sol·licitat una sentència dura i exemplar perquè no es torni a repetir una situació com la jutjada.

Atès que consideren la violència psicològica, crec que és interessant constatar que, fent un símil amb la segona tòpica freudiana, l’acusació s’ha basat en arguments primaris/instintius i racionals, però, de cap manera, en arguments elaborats intel·lectualment, ja que ha faltat una visió amb gran angular per contemplar la totalitat de la situació. I quan regeix el primari sona més a una resposta instintiva que intel·lectual.