Aquest Sant Jordi, Albert Espinosa i Pilar Rahola han ocupat les dues primeres posicions del que el Gremi de Llibreters de Catalunya ha decidit anomenar llibres mediàtics. Una nova categoria fora de lloc si tenim en compte que no existeix el gènere mediàtic, que Espinosa fa anys que escriu novel·les i que Rahola s’introdueix en la ficció després de publicar nombroses obres de temàtica política, periodística o biogràfica.
Amb aquest invent, el gremi confon el lector, perquè és obvi que ni Espinosa ni Rahola han publicat res enguany que tingui a veure amb el món dels mitjans de comunicació. Es podria acceptar com un llibre mediàtic que Espinosa hagués escrit sobre Polseres vermelles, o que Rahola hagués publicat un recull dels articles que escriu a La Vanguardia. Però que el gremi, que se suposa que és qui més entén de llibres, qualifiqui Brúixoles que busquen somriures perduts i El carrer de l’Embut com a llibres mediàtics és, com a mínim, una artificiositat que en distorsiona la ubicació.
Són dues grans novel·les, de dos autors que, gràcies al seu talent i a l’èxit d’allò que escriuen, resulta que surten sovint a la televisió i als diaris.
