En el món de la política, és usual recórrer a la mentida per presentar arguments en contra dels contraris o a favor dels propis. El sidral que s’ha produït per la resolució dels jutjats núm. 9 i 21 de Madrid ha desfermat un seguit de declaracions de disconformitat per part dels partits unionistes. És el cas de Pablo Casado, assegurant que presentarà un recurs davant del Tribunal Constitucional i al·legant: la democràcia espanyola no es mereix aquest escarni. Un pròfug de la justícia no pot representar al país. A qui vol trencar Espanya, no és admissible que la pugui representar i que a més, els espanyols li paguin el sou.

Andrea Levy explica que si Carles Puigdemont viu a Waterloo, que es presenti per aquesta ciutat. Quina mala memòria, no recorda que la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo no viu a Barcelona i es va presentar a les eleccions generals per aquesta circumscripció.

Inés Arrimadas declara en el seu to de burleta habitual: Som tan demòcrates que respectem les decisions judicials i vivim en un país tan democràtic que permetem que algú que ha donat un cop d’Estat es presenti a les eleccions.

U.- Ha quedat demostrat mantes vegades que no són fugits de la justícia, perquè es van presentar davant de la d’Alemanya, Bèlgica i Escòcia.

Dos.- Els diputats del Parlament Europeu ho són en representació dels seus electors, no dels estats europeus.

Tres.- El Parlament Europeu els paga sou i despeses.

Quatre.- En jurisprudència, hi ha la figura de la ‘presumpció d’innocència’ per la que mentre no hi ha sentència ferma, no es pot inculpar a ningú.

Són una colla de mentiders compulsius. No tenen remei!