“L’habitatge és un dret, però també un bé de mercat”, deia l’aleshores ministre socialista José Luis Ábalos. Ara, tant la Constitució espanyola, com l’Estatut de Catalunya, el que recullen és l’obligació dels poders públics de promoure condicions i normes que facin efectiu el dret a l’habitatge. Del dret a especular amb béns de primera necessitat no en diuen res.
Producte d’aquesta filosofia mercantilista, Espanya és el país d’Europa amb més inquilins en risc de pobresa i on les rendes del lloguer han augmentat un 28% els darrers 7 anys. A Barcelona, llogar un pis requereix més de la meitat del sou mitjà. Als barris de Sant Martí, el preu mitjà d’un lloguer és de 1.124 euros al mes. No és estrany que l’accés a l’habitatge a Barcelona sigui una de les principals preocupacions de la ciutadania.
Aquest increment dels preus de l’habitatge traspassa encara més recursos econòmics de persones que viuen de lloguer als propietaris, en molts casos grans rendistes o especuladors, i es veu agreujat a zones amb pressió turística o molts professionals d’alt nivell econòmic.
La solució no és fàcil. Fer efectiu el dret a l’habitatge és un tema complex on no existeix una ‘bala de plata’, una única solució. Cal combinar una bona regulació legislativa de l’activitat privada que posi fre al rendisme especulatiu, amb bones lleis d’habitatge, amb la inversió pública. Aquesta inversió es pot traduir en construcció d’habitatge i també en la compra mitjançant l’opció de tanteig i retracte. A hores d’ara, en l’any que portem de mandat, l’Ajuntament de Barcelona no ha executat cap compra per tanteig i retracte al districte de Sant Martí, quan hi ha hagut finques al districte que sumen un total de 235 habitatges on es podia haver exercit aquesta opció.
“Cal combinar una bona regulació que posi fre al rendisme especulatiu amb bones lleis d’habitatge”
En els 8 anys d’alcaldia d’Ada Colau, s’han mobilitzat més de 1.000 milions d’euros d’inversió en habitatge. Això ha permès gairebé doblar el parc d’habitatge públic a la ciutat: de 7.500 habitatges l’any 2015 s’arribarà als 14.600. D’aquests, 1.600 pisos han estat expropiats amb el sistema de tanteig i retracte i s’han evitat expulsions del veïnat. Aquest impuls, producte de la construcció, compra i captació ha generat el major parc públic municipal de lloguer de l’Estat i ha incorporat tants pisos públics en 8 anys com els governs municipals anteriors en 35 anys.
Com a mostra, la notícia del passat 31 de maig: 18 nous habitatges de lloguer social finalitzats al barri del Parc i la Llacuna del Poblenou on s’han invertit 2,9 milions d’euros i els lloguers no superaran el 30% dels ingressos dels llogaters.
També estan en marxa 600 habitatges promoguts per fundacions, cooperatives i promotores de lucre limitat, a qui s’ha ofert solars i crèdit, de la mateixa manera que es fa a Viena. Dins d’aquest àmbit, en un tercer espai diferent del d’habitatge públic i privat es troba l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, impulsat al nostre districte per cooperatives com la Balma, Abril o La Trencadissa, una opció de propietat comunitària privada exclosa de dinàmiques especulatives, amb menys necessitat d’ajut públic i complementària a la construcció d’habitatge públic. És habitatge que a llarg termini formarà part del parc públic. És part de la solució als problemes d’habitatge a la nostra ciutat.
Una solució que passa per la cooperació de les administracions per fer lleis adequades i inversions necessàries perquè l’habitatge assequible sigui un dret i no un privilegi.
