Falten sis mesos, i encara no sencers, per al nou de novembre, data fatídica en la qual els catalans pretenen expressar democràticament la seva voluntat pel que fa al futur del seu país. I com més s’apropa, més s’incrementa el xàfec d’improperis, desqualificacions, insults i calúmnies. Un fenomen, d’altra banda, que no ens ve pas de nou. És la manera d’actuar dels que opten per combatre en lloc de debatre. I que tenen, a més, el reconsagrat vici d’atribuir-se una representació solemne i majestàtica del gruix de la ciutadania. Nosaltres, els que volem decidir sobre el nostre futur de manera pacífica i democràtica som, com a poc, uns somiatruites. I si ens hi posem forts, acabem resultant directament uns criminals sense escrúpols. Encara bo que, sempre segons les mateixes fonts, només som quatre gats. Però ells… ah, ells! Parlen en nom del comú dels espanyols i s’atribueixen la potestat de pronunciar-se en nom de la majoria, silenciosa o no tant.
Són, d’altra banda, una espècie coneguda i catalogada des de fa molt. Aquests dies, rellegint Joan Fuster, descobreixo uns paràgrafs sensacionals que els retraten de ple. Deia el mestre Fuster: “… quan […] els polítics professionals d’aquestes latituds han proferit o profereixen frases com “porque nosotros, los españoles…”, evidentment es refereixen a ells mateixos i només a ells mateixos […] Els “españoles” en nom dels quals parlen no existeixen, mai no han existit. D’ençà de les Corts de Cadis, en la vida pública espanyola, els “españoles” han estat una ficció: una paraula sobre el buit. El pronom “nosotros” era i continua sent personal d’un “partit”, d’una “capelleta”, d’una “classe”, d’un “tinglado”…
Extraordinari i clarivident. I vigent, malgrat el temps que ha passat. Fuster escrivia aquests mots el 1963. Han passat més de cinquanta anys, i la dèria d’atribuir-se la representació col·lectiva sense passar per les urnes segueix erigida en un lloc central de la vida pública espanyola. Només cal obrir segons quins diaris, en paper o en digital, o sintonitzar segons quines emissores de ràdio o televisió per comprovar-ho.
Em pregunto què diria de tot això el savi de Sueca si encara fos viu. Estic segur que, tot i nonagenari, no hauria perdut ni un bri de la seva esmolada intel·ligència ni de la ironia que el caracteritzava, i que seria capaç d’elaborar inspiradíssimes troballes verbals per a descriure tot el que ens passa. Que ja es veu que no és nou, perquè aleshores, com ara, els (presumptes) exegetes de la (presumpta) voluntat popular hispanoespanyola exhibien una proverbial al·lèrgia a les urnes, tot seguint aquell principi bàsic que és escrit amb lletres d’or en el manual del polític intransigent: quan no estiguis completament segur de guanyar una votació, el millor que pots fer és impedir-la. Si, a més, ho fas en nom de la democràcia, oli en un llum. Deu ser allò de la raó d’estat, un concepte que se sol atribuir a la ploma de Maquiavel, però que, sens dubte, és més propi de Richelieu. O de Primo de Rivera. Dels dos.
En nom d’aquesta raó, s’esforcen per dividir, per introduir el germen de la discòrdia civil en una societat en què aquesta és rebutjada per sistema. Però ho intenten, i ho fan repetint que aquí hi ha dos bàndols. Torno a recórrer al magisteri de Fuster: “Els qui fan aquestes dicotomies abruptes, naturalment, s’inclouen per principi en el costat del Bé: en el gremi dels bons. Ells posseeixen la veritat i –per consegüent– tenen raó: sempre. Els altres, en canvi, tots els altres –en la mesura que dissenteixen d’ells-, són una espantosa emanació demoníaca… Una tal simplificació podrà semblar-nos pueril, superficial o ignara. En tot cas, no hauria de semblar-nos inofensiva. No ho és gens, d’inofensiva. El maniqueista laic dels nostres dies, si més no, es converteix en un perill públic notori”. Els va ben retratar. El 1963.
per Octavi Despuig
