Tota una vida dedicada al barri ha merescut una placa a la plaça dels Porxos. Què va sentir dimarts?
Em vaig emportar una sorpresa molt gran, perquè em van enredar i jo no sabia on anava realment. A més, rebre aquest premi el dia 11 de novembre, dia de Sant Martí, és molt emocionant.
De tots aquests anys al capdavant de l’associació, quin és el triomf de la seva lluita veïnal que més recorda?
Cada tema té la seva especial importància, però recordo justament la urbanització de la plaça dels Porxos, que fins i tot va arribar al Tribunal Suprem, on vam guanyar. Una altra reivindicació important va ser la dels ‘1.001 habitatges’, unes cases que estaven en molt mal estat. Per protestar per aquest fet, vam ocupar el Palau Sant Jordi dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics.
Una acció certament sonada…
Vam sortir a les portades dels diaris més importants del món. Jo encapçalava la gentada que va anar-hi i em vaig haver d’enfrontar als guàrdies de seguretat que hi havia. Volíem que l’Ajuntament ens escoltés, i l’endemà d’aquells fets ens vam entrevistar amb l’alcalde. Poc després, una proposició no de llei va instar el govern central a rehabilitar aquests habitatges, que pertanyien a la Seguretat Social.
I què pot dir de l’arribada de la Línia 2 de metro al barri?
Això va significar la fi de l’aïllament que havia patit Sant Martí durant tants anys. Vam ser dels últims barris amb més població on el metro va arribar. Poblenou, la Verneda o la Pau ja tenien metro des de feia anys. L’associació va aconseguir posar en marxa de nou les obres d’aquesta línia, que feia anys que estaven aturades a Tetuán.
Una altra de les fites de l’associació és la Rambla de Guipúscoa…
Aquesta és l’única rambla del món que té un sentit horitzontal.
…?
Ens van titllar d’ignorants, dient que una rambla ha de tenir sempre una orientació muntanya-mar. Llavors vam anar a Normalització Lingüística i allà ens va donar la raó: ‘Rambla’ és família de ramblejar, que és passejar. Vam lluitar molt per canviar la nomenclatura d’aquesta antiga avinguda. Jo sempre dic que a Sant Martí tenim una ‘plaça de la Vila’ –la dels Porxos– i la rambla, com tots els pobles.
D’entre elles, quina va ser la demanda més difícil d’aconseguir?
Com he dit, jo destacaria la de la plaça dels Porxos, la dels ‘1.001 habitatges’ i la de la Rambla Guipúscoa. També cal dir que aquesta última va servir per remodelar una avinguda que tallava el barri en dos, ja que era com una autèntica autopista on no hi havia semàfors i per creuar t’havies de jugar la vida. Fins i tot l’antic regidor del Districte, Francesc Narváez, va ser atropellat de petit per un cotxe francès quan anava a l’escola.
Els temps canvien. S’està apagant la flama del moviment veïnal?
Potser les associacions de veïns no són suficientment atractives per a la joventut, que no hi veu la necessitat d’incorporar-s’hi, perquè crea unes altres agrupacions que tenen un altre caràcter. En un principi aquestes associacions van ser combatives: eren un lloc on es feia oposició al règim. Amb l’arribada de la democràcia, però, molts dels seus membres es van incorporar als partits polítics i van perdre interès en el moviment veïnal. Els partits d’esquerra sovint les consideraven com una oposició, ja que ells creien que tots els problemes s’havien resolt amb l’arribada dels ajuntaments democràtics. L’experiència, però, ha demostrat que no era cert.
En aquest sentit, com veu el futur de la seva associació?
Fa anys, en una assemblea a Bac de Roda, vaig anunciar que deixava l’associació de veïns. Aleshores els companys van dir que si jo marxava, ells també. L’associació hauria tancat. Vaig seguir a la presidència, i durant anys vaig pensar que no hi hauria possibilitats reals perquè l’entitat continués la seva tasca. Però ara et puc dir que hi haurà relleu, i que molt aviat podré cedir el meu càrrec perquè uns altres prenguin la direcció de l’associació. No obstant això, el moviment veïnal no és homogeni. Cada barri té les seves característiques i ha de construir el seu futur.
Parlant de futur, quins són els reptes que tenen a tocar?
Tenim els projectes del casal de gent gran i l’estació de l’AVE la Sagrera-Sant Martí.
Voldrà dir la Sagrera…
Com veus, jo dic Sagrera-Sant Martí. Aquesta nomenclatura la va aprovar el Ple municipal fa uns anys. L’estació és més de Sant Martí que de la Sagrera. Molts pensaran que aquesta qüestió no té importància, però creiem que el nom de Sant Martí és conegut a tot arreu, mentre que el de la Sagrera gairebé ningú el coneix. A més, aquesta infraestructura ocuparà molt espai del nostre barri.
I sobre el casal de gent gran?
Volem un centre per a la gent gran al solar de l’antiga caserna de policia, però aquesta reivindicació no serà fàcil. Ho seria si l’Ajuntament tingués voluntat política, però l’argument que dóna és que la Generalitat no té diners.
Què significa per a vostè Sant Martí?
Aquest és un tema sentimental. Jo penso que cada persona ha de lluitar per aquell lloc on viu i sentir-se’l seu. Els orígens de cadascú estan molt bé però, on vius realment? S’ha de lluitar pel teu entorn. La gent també ha assumit el nom de Sant Martí com quelcom propi, i això per a mi és una satisfacció. Aquest és un tema que hem treballat molt. Recordo que quan van inaugurar el metro de la Línia 2, l’expresident Jordi Pujol va dir que aquesta estació s’hauria de dir ‘Sant Martínez’. El fet és que la lluita intensa per posar al mapa i reconèixer la singularitat del barri m’omple d’orgull i il·lusió.
Fem un apunt sobre el tema nacional. Tot i que de manera no vinculant, fa pocs dies els catalans han donat almenys la seva opinió respecte al futur polític del país…
Tots els pobles tenen el dret a expressar-se a les urnes. Sóc partidari que la gent pugui decidir, perquè no deixar votar és antidemocràtic. Jo abans tenia dubtes, però Espanya ha dut els catalans a una situació injusta. Catalunya ha estat solidària sempre. Prova d’això és que molta gent d’altres parts de l’Estat van venir a treballar aquí, i ningú els va menystenir o maltractar, ni es van imposar criteris polítics o llengües.
