Marc Migó: “La meva inspiració musical fluctua entre Barcelona i Nova York”

Marc Migó és un dels compositors més emergents de la música catalana. Des de fa tres anys viu a cavall entre el seu barri, la Vila Olímpica, i Nova York (Estats Units), on s’ha fet un lloc al prestigiós The Juilliard School. El seu talent indiscutible l’ha permès guanyar un seguit de premis, el més rellevant, el Pau Casals Festival per la seva Sonata per a violoncel “Cerdanyenca”, l’any passat. També ha estat becari del National Sawdust i membre del MCI a l’Institut del Compositor de l’Orquestra de Minnesota de 2020. Després d’un 2020 marcat per la pandèmia, Migó té una tardor carregada de novetats que avança en una conversa al portal Exterior.cat.

Com està vivint la pandèmia del coronavirus?
El mes de maig vaig volar a Barcelona i encara hi soc. La majoria de conservatoris als Estats Units han tancat per precaució des d’aleshores i el doctorat que estic fent a The Juilliard School l’he pogut continuar fent en línia. A l’octubre és previst que tornin les classes presencials i és quan tornaré a Nova York. Ara bé, el més important és que tan jo com la meva família estem bé de salut i seguim esquivant el virus.

Professionalment, han estat sis mesos productius a l’hora de composar?
He treballat moltíssim! Al cap i a la fi, els compositors en tenim prou amb un paper i un llapis. I aquest temps ha estat molt productiu. He estat molt més entretingut que no pas els solistes que, malauradament, han vist com es cancel·laven els seus concerts.

Els músics -com la majoria del sector- reivindiquen que la cultura és segura en temps de pandèmia. Vostè també s’hi suma?
Sí, evidentment! El panorama és transversal arreu del món. A Nova York, la majoria d’escenaris no obriran fins l’any que ve i és curiós veure com tan als Estats Units com a Europa es miren de reüll per veure qui fa què. Està sent una època molt difícil per aquells que ens dediquem a la cultura i ha quedat demostrat que és molt necessària. Què vam fer durant el confinament? Consumir cultura. Doncs està tot dit.

El seu avi va ser qui el va empènyer a dedicar-se a la música?
Va ser fruit d’una herència de l’avi, sí. Quan tenia 16 anys, vaig rebre una col·lecció de CD de Deutsche Grammophon de l’avi i va ser una mena d’il·luminació. Recordo que a partir d’aquella descoberta, escoltava el Rèquiem de Mozart l’estona que anava en bus fins a l’escola i de tornada a casa. Durant un temps vaig aprendre música de manera instintiva i didàctica vaig fer les meves pròpies melodies. Després d’això vaig tenir la sort de formar-me amb els mestres Liliana Sainz i Xavier Boliart, a més dels estudis a l’ESMUC.

Créixer professionalment a Juilliard School era una prioritat o l’hi va dur l’atzar?
He de dir que vaig aplicar a diverses universitats o conservatoris, però fer-ho a Juilliard School era la primera opció perquè és de les millors del món. Hi ha molt poques oportunitats d’accedir-hi i jo vaig ser un dels afortunats. Pels passadissos del conservatori et creues diàriament amb grans intèrprets de la música. Quan tornes a Barcelona i dius que estàs estudiant el doctorat a la Julian tothom et mira amb uns altres ulls. És un aparador que t’obre moltes portes i que té molt prestigi entre el món de la música.

Que la ciutat sigui Nova York va ser el colofó per traslladar-se a l’estranger?
Sí, és clar! Nova York és una ciutat molt potent culturalment, una ciutat que no dorm. Potser ara una mica més de l’habitual, tenint en compte que som enmig d’una pandèmia. Però Nova York té una atmosfera especial, és una ciutat oberta al món i t’ofereix moltes més oportunitats que Europa. Així i tot, vaig marxar amb la voluntat de tornar a Barcelona o, si més no, de viure temporades llargues entre una banda i l’altra de l’Atlàntic.

La inspiració musical la troba més en l’ambient de Manhattan o en l’olor del Mediterrani?
És una barreja de tot plegat. És inevitable deslligar-te del lloc on vas néixer. Diria que fluctua entre la lluminositat de Barcelona com el ritme frenètic de Nova York. El meu plantejament de vida passa per ser a les dues ciutats. Fins al 2024, com a mínim, seré als Estats Units que és la data prevista perquè finalitzi el meu doctorat.

En tres anys als Estats Units, s’ha convertit en un col·leccionista de premis?
No treballo per a col·leccionar premis [riu]. Ara bé, aquí hi té a veure la mentalitat guanyadora i competitiva de la societat nord-americana on hi ha un ventall de premis i reconeixements a l’esforç i dedicació. És una manera de mantenir-te actiu i, alhora, representa una empenta a seguir creixent professionalment. He de dir que no tots els premis són dels Estats Units, també n’hi ha alguns d’europeus.

És el cas del Premi Pau Casals, que li van atorgar a El Vendrell, aquest agost passat.
I és el que m’ha fet més il·lusió! És un honor rebre una distinció que porta el nom d’un dels millors compositors que ha tingut mai Catalunya. En motiu d’aquest premi vaig escriure la composició ‘Suite Casals’, una obra que es podrà seguir escoltant. Hi ha un altre premi especial que va ser el concurs anual intern de la Juilliard School, el primer any, acabat d’aterrar a Nova York. Va ser arribar i moldre, un estímul i una dosi d’autoestima.

Aquest dissabte, l’Òpera Nacional d’Holanda estrena la seva darrera composició, un arranjament creatiu ‘Ô Petite Étoile’.
És un encàrrec llampec que em van oferir durant aquestes darreres setmanes i que s’estrena a Amsterdam. Son arranjaments molt lliures, i en el meu cas he fusionat la vuitena simfonia de Mhaler amb una àrea de Chabrier. És una història curiosa que la interpreta un baríton negre que té un lligam amb la discriminació racial. Una obra curta, de quatre minuts, que forma part d’un espectacle dedicada a Faust on hi participen altres autors. La programació preveu set concerts a Amsterdam fins a finals de setembre.

A mitjans d’octubre té previst estrenar una òpera als Estats Units. Què ens pot avançar?
Serà la meva estrena en el gènere de l’òpera i me n’he enamorat completament. És una obra de cambra basada en el llibre ‘Decamerón’, de Giovanni Boccaccio durant la pesta negre a Itàlia. Té connexions amb la pandèmia actual. Només puc avançar que és un encàrrec d’una companyia de prestigi de Washington. El concert principal s’emetrà en streaming, s’enregistrarà en vídeo i, quan ho permeti la pandèmia, es farà de forma presencial.

A finals de novembre estrenarà ‘Four Songs in Red’, a Nova York.
Sí, és una obra que forma part del concurs New Juilliard Ensemble, que organitza el mateix conservatori, i que vaig poder escriure. Em fa molta il·lusió perquè està basat en un llibre ‘Tensa segona mà’, de Svetlana Aleksiévich, que va guanyar el Premi Nobel el 2015. Un llibre que m’ha fet pensar moltíssim aquestes setmanes. Era previst que s’estrenés a l’Alice Tully Hall, de New York, però finalment serà a la Juilliard School.

També el novembre, té previst fer un concert dedicat íntegrament a la música catalana a Nova Jersey.
Anirà a càrrec de la pianista russa Anna Keiserman que interpretarà la sonata per a violoncel “Cerdanyenca”, amb la qual vaig guanyar el Premi Pau Casals. A més, s’hi podran escoltar composicions de Brotons o Cervelló.