Els amics del català a la metròpoli

Quan parlem de la salut del català, sovint ho fem des del lament. Aquesta actitud porta a la paràlisi. Per aquest motiu, des del diari Línia hem volgut resseguir algunes de les moltes iniciatives que estan treballant per enfortir la llengua al territori metropolità en un moment que els atacs contra el català són freqüents.

De motius per lamentar-se quan parlem de la nostra llengua n’hi ha a cabassos. La justícia obliga alguns centres educatius a impartir el 25% de les classes a Catalunya en castellà. Al País Valencià, el PP i Vox prohibeixen revistes i concerts que es fan en l’idioma d’Ovidi Montllor. Google discrimina el català. La meitat dels joves de Barcelona no utilitzen la llengua i en alguns districtes com Nou Barris aquesta xifra baixa fins al 5%. A la regió metropolitana hi ha zones on quasi un de cada quatre ciutadans no sap parlar català i un de cada quatre no sap llegir-lo. En indrets com l’Hospitalet, només el 12% de la població té el català com a llengua d’ús habitual. Al Baix Llobregat Sud i al Barcelonès Nord és el 15%. La cosa millora tímidament al Baix Llobregat Nord (27%) i a Barcelona (29%), i ho fa amb claredat al Maresme (44%) i al Vallès Oriental (37%). En cap cas, però, s’arriba a les xifres de les Terres de l’Ebre (72%).

Així podríem seguir fins a l’infinit. Fins a la lamentació paralitzant. El català no passa pel seu millor moment, és obvi. Malgrat això, hi ha moltes iniciatives que miren de millorar la salut de la llengua. Hi ha qui no es rendeix.

Aprendre català

Tot comença a l’educació. Des del final de la dictadura, gran part dels esforços per recuperar l’ús de la llengua –amb el permís de la ràdio i la televisió pública catalana– es van centrar en la immersió lingüística a l’escola pública i en els cursos de català per a adults. Les primeres experiències de centres educatius en els quals s’ensenyaven totes les matèries en català van néixer a Santa Coloma de Gramenet l’any 1983. Pel que fa als cursos, van estendre’s gràcies al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), que es va crear l’any 1988. “Entre els anys 80 i els 2000 el català va tenir bona salut”, explica la directora del Centre de Normalització Lingüística L’Heura, Noemí Ubach.

Avui dia, s’ha de dir que a la metròpoli el grau de coneixement del català és elevat. “La gran majoria de la població té capacitat d’entendre’l”, explica el membre de l’executiva de Plataforma per la Llengua Eloi Planas. “Tothom que ha passat pel sistema educatiu més o menys l’entén”, afegeix. Amb tot, a partir del canvi de mil·lenni, la població nascuda fora de l’estat espanyol va augmentar de forma exponencial a la metròpoli, i això està fent trontollar la salut de la llengua. Un dels grans reptes per al català, doncs, és que aquesta bossa de ciutadans, que a tota Catalunya ascendeix a 1,2 milions d’habitants, aprengui l’idioma. Des del CPNL ofereixen cursos per a aquestes persones que tenen molt èxit. “Hem notat que la demanda no ha parat de créixer, i si l’any 2019 teníem 2.000 alumnes, aquest any n’hem sumat 2.200”, afirma Ubach referint-se exclusivament a Santa Coloma. En gran part, això té a veure amb el fet que per obtenir el certificat d’arrelament cal fer un curs de català de 45 hores.

“No és que les persones nouvingudes no vulguin aprendre la llengua catalana, sinó que moltes vegades no poden fer-ho per la seva precària situació econòmica”

Tanmateix, segons reconeix Planas, la població estrangera no sempre ho té fàcil per aprendre la llengua. “Són persones que pateixen econòmicament, que tenen feines molt precàries, horaris dolents i que entren i surten de Catalunya”, diu. No és que no vulguin aprendre el català, sinó que moltes vegades no poden”, lamenta. Així, a ulls del membre de Plataforma per la Llengua, si aquesta població pogués tenir “un futur i una vida digna” aprendria l’idioma. Potser el català ha perdut una de les seves virtuts dels anys 80: ja no es veu com una eina de l’ascensor social.

Sigui com sigui, els cursos de català per a adults són primordials. Un estudi fet pels investigadors de la UB Antonio Di Paolo i Bernat Mallén determina que on hi ha cursos de català l’ús de la llengua millora. Dit d’una altra manera, el coneixement del català és més gran a les zones que tenen un curs.

Viure en català

“Conèixer una llengua no garanteix que la faràs servir, però per fer-la servir l’has de conèixer”, afirma Planas. Aquest és, segurament, el problema més gran del català: s’ensenya, tant a l’escola com als adults, però quan se supera el llindar de l’aula el seu ús baixa. Ho explica la coordinadora de dinamització i assessorament del CPNL de Barcelona, Txell Pujol, que assenyala que “el repte més gran és que la gent que aprèn català pugui tenir espais per poder-lo practicar i introduir-lo a la seva vida”.

Per solucionar aquesta mancança, ara fa vint anys va néixer el Voluntariat per la llengua, impulsat pel consorci. Es tracta d’una iniciativa en la qual es practica el català a través de la conversa. Es basa en les parelles lingüístiques formades per un voluntari, que parla català fluidament, i un aprenent, que en té coneixements bàsics. Si ens centrem en Santa Coloma, se’n comptabilitzen 250 anualment, i en el global del programa, des del 2003 s’han registrat més de 170.000 parelles lingüístiques.

No és l’única manera de potenciar el català als barris i als municipis. “En indrets com Ciutat Meridiana o la Mina hi ha moltes organitzacions socials i culturals, i treballem amb elles perquè visibilitzin el català”, explica Planas. Aquesta mena d’organitzacions són fonamentals, perquè generen teixit social. “Les entitats funcionen com una xarxa de socialització del català… L’acollida lingüística ha de ser una tasca de tota la societat i no només de l’administració”, remarca Ubach.

De la mateixa manera, hi ha espais com les sortides de les escoles o les activitats no formals que es fan dins de les aules que també són bons per fomentar el català. “Sobretot treballem amb les mares, que són les que porten els fills a l’escola, i aprofitem quan els nens surten per fer tallers d’oralitat amb elles”, explica Planas. “Així poden entendre la documentació de l’escola o poden ajudar els seus fills amb els deures”, afegeix. A més, la plataforma ofereix tallers de rap en català. “Rapers com Nel·lo C són un referent per als alumnes”, diu Planas.

Un món digital en català

Fins i tot amb iniciatives fortes com les citades, però, el català encara té mancances. Sovint es diu que la guerra de la llengua al món virtual és difícil de guanyar, però el cert és que hi ha molts creadors o artistes en català que triomfen. L’exemple recent més clar és el del grup The Tyets, que a Spotify té més d’un milió d’oients mensuals. No són els únics amb xifres impactants. Oques Grasses en té quasi 460.000, Txarango 394.000 i Julieta gairebé 210.000. Podrien semblar pocs oients, però cal tenir en compte que la comunitat catalanoparlant ascendeix als 10 milions de persones.

Tot això per no parlar de l’ecosistema de creadors de continguts que està naixent al territori. Albert Lloreta és l’impulsor de La Fera, un projecte que vol potenciar els creadors en català a plataformes com YouTube, TikTok o Twitch. L’optimisme amb què veu el futur és contagiós. “No ens hem de llepar les ferides i ser pessimistes, perquè qui voldria participar d’una llengua que s’està morint?”, es pregunta. Amb aquesta idea al cap va iniciar el seu projecte. “Vam veure que hi havia un boom de creadors, però no hi havia un boom paral·lel de públic ni una infraestructura que financés els projectes”, relata.

“Els catalans hem consumit continguts en català des de sempre, i és impossible que ens hàgim tornat bojos i que ara no vulguem veure o escoltar productes en català”

Encara més optimisme: “A diferència del català, el sector en castellà està extremadament saturat, i això obre un ventall enorme de possibilitats”. Tanmateix, Lloreta reconeix que en català també hi ha certa “saturació d’amics que queden per xerrar i fan un pòdcast”. No obstant això, confia que la dinàmica canviarà i que el públic acabarà anant als productes en la llengua pròpia. “Els catalans hem consumit continguts en català des de sempre, i és impossible que ens hàgim tornat bojos i que ara no vulguem veure o escoltar productes en català”, afirma.

L’oferta de productes audiovisuals, que enumera el cofundador i exmembre de Canal Malaia Arnau Rius, dona la raó a Lloreta i al seu optimisme. “Nanos que abans triaven el castellà perquè no tenien referents ara trien la seva llengua perquè veuen que hi ha un ecosistema amb gent com la Juliana, l’Aroca, la Laura Grau, la Cabrafotuda, l’Alberto Gadel, la Gal·la Castelltort, el Marc Lesan, la Noelia Karanezi, el Jan Raich, Can Putades…”, diu.

Molts d’aquests creadors van sorgir dels projectes Canal Malaia o Creadors.tv fa pocs anys. Amb tot, l’impuls definitiu dels continguts en català el pot donar l’arrelament que està tenint TikTok. “Aquesta xarxa té un sistema algorítmic molt més visibilitzador de la diversitat cultural, perquè empra la lògica xinesa d’acontentar usuaris de qualsevol dialecte del xinès”, explica Rius. L’algoritme ha canviat el joc i, segons ell, fins i tot la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals “s’ha vist forçada a posar-se les piles”.  Alhora, comencen a aparèixer patrocinis potents dins de l’escena, com per exemple Estrella Damm.

Tot això fa bona la sentència de Lloreta que qualsevol amic del català hauria de tatuar-se: “Tenim una cosa poderosa que no pot estar engabiada”.

Canviar de llengua

És una qüestió que interpel·la qualsevol catalanoparlant. Quantes vegades canviem de llengua si ens parlen en castellà? Quantes vegades assumim el castellà de sortida pensant que una persona no ens entendrà? Quantes vegades, en veure algú nouvingut que té el xinès o l’urdú com a llengua materna, li parlem en castellà quan és probable que en tingui el mateix grau de comprensió que de català?

Hi ha ocasions en què el canvi és inevitable. Malgrat això, n’hi ha d’altres en què ho fem sense reflexionar. Repensar-ne els motius és l’objectiu de les sessions de sensibilització lingüística que promou el Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL), en què es qüestiona per què a la feina la llengua d’atenció al públic o al client sovint és el castellà. “És una tasca dura, i de vegades confronta les persones que hi participen, però els resultats, al final, són visibles”, explica Txell Pujol, del consorci a Barcelona.

En aquest sentit, des del Línia hem volgut preguntar a una desena de persones què fan quan es troben en una situació similar. “Molts cops canvio perquè no vull problemes ni que em jutgin dient que soc intransigent”, explica la Marta, que treballa d’infermera. “És totalment absurd, ja ho sé”, reconeix. Per la seva banda, la Xènia assegura que ella parla en català sempre que no li diguin o noti que l’altra persona no l’entén. De la mateixa manera actua l’Elisabet, que treballa d’enginyera. “Mai canvio i parlo en català”, explica. Així mateix, la Sílvia, que és mestra, diu que fa tres mesos es va proposar parlar amb tothom en català. “Crec que parlar amb gent nouvinguda en castellà té un component racista”, considera. La Gina i l’Ovidi, que són professors, asseguren que a les aules la majoria d’alumnes parlen en castellà, però que ells sempre ho fan en català perquè és la seva llengua materna.

En Miquel, que és informàtic, diu que a la seva feina normalment parla en anglès “i la gent que parla català ho fa en castellà”. És molt diferent del que relata en Pau, que treballa d’educador. “Encara que hi ha força gent castellanoparlant, parlo català perquè sé que l’entenen perfectament”, assegura. En altres casos, el canvi de llengua és més ràpid. És el cas de l’Albert, que és consultor, i canvia de llengua si li parlen en castellà. “Trobo una falta de respecte no fer-ho”, considera. De la mateixa manera, la Bet, que és advocada, assegura que si li parlen en castellà respon en castellà.