Barcelona, inicis dels anys 80. Pintades anònimes assenyalen com a zona nacional els barris benestants de la ciutat, allò que ara en diuen upper Diagonal. D’altres pintades, igualment anònimes, assenyalen com a zona roja els barris obrers de l’extraradi.
Belfast, inicis dels anys 90. Pujo caminant per Falls Road. Les vorades de l’avinguda estan pintades dels colors de la bandera irlandesa a una banda (verd-blanc-taronja) i de la Union Jack –la bandera britànica– (blau-blanc-vermell) a l’altra. És fàcil distingir a quina banda viu cada comunitat.
Chiapas, finals dels anys 90. Ens internem a la selva per una carretera plena de cartells governamentals que anuncien inversions milionàries, escoles, l’arribada de l’aigua corrent… De sobte, un cartell ens rep: Bienvenidos a territorio zapatista. Aquí el pueblo manda y el gobierno obedece.
Any 2017. Mentre al Sant Andreu poble (allò que anomenem casc antic però que hauríem de dir, per ser correctes, centre històric) les estelades són omnipresents arreu (balcons, terrasses, finestres), agafo un autobús amb un amic cap a l’hospital de Can Ruti. L’autobús ens porta pels barris de Llefià, La Salut, Lloreda… on s’obre camí per carrers costeruts flanquejats a banda i banda per enormes blocs de pisos típics dels anys del desenvolupament desenfrenat franquista. A molts balcons, terrasses i finestres onegen banderes espanyoles, algunes amb escut constitucional, altres sense. Semblava com si haguéssim travessat una frontera invisible. Per a mi va ser una autèntica sorpresa. No ho havia vist a cap barri. Encara no s’havia posat de moda respondre la invasió aclaparant d’estelades amb la presència de banderes espanyoles, avui ja molt més normalitzades als nostres carrers.
Any 2018. A l’avinguda Meridiana, a la banda de mar, a l’altura del carrer Malats aproximadament, bé, entre els carrers d’en Mir i de Cabrera per ser més precisos, hi ha un terrat que s’ha fet famós. És com un temple blaugrana (banderes, llumetes blau i granes…). El terrat es veu molt bé des de lluny, quan es baixa de Nou Barris cap a Sant Andreu a l’altura de la piscina de Can Dragó per travessar la Meridiana pel pas de peatons que substitueix el que va ser en el seu dia el conegut com a pont de La Ruleta (al que donava nom la discoteca que hi havia a dalt de tot de la Riera de Sant Andreu). Doncs bé, des de fa una temporada, el terrat del temple blaugrana ja no crida l’atenció com abans. Ara crida l’atenció perquè entre aquest terrat, ara ocupat per llaços grocs, i un altre ubicat dos més enllà a la seva esquerra, també ple d’estelades, llaços grocs i banderoles demanant la llibertat dels presos polítics, gairebé ofeguen un terrat més petit al mig dels dos amb banderes espanyoles i fins i tot alguna de les quatre barres, això sí, sense l’estel.
Com deu ser la convivència a aquell replà d’escala? M’ho pregunto cada cop que baixo de Nou Barris i contemplo l’estampa davant meu. Es deuen esperar per agafar l’ascensor junts? I parlen del temps que fa i d’altres banalitats, com fem a la resta d’escales de veïns del món?
Territorialització. Fronterització. Fractura. Ruptura. Guerra dels llaços grocs. Voleu dir que val la pena? Qui és qui en surt més beneficiat?
