Abans de continuar, potser és interessant saber qui era Agustí i Milà perquè hagi estat mereixedor de tenir un carrer al barri. Consulto al Google i trobo això:
Jaume Agustí i Milà (Sant Andreu de Palomar* 1817?-1905) fou doctor en teologia i jurisprudència i batxiller en Filosofia i Lletres. Va ostentar el càrrec de degà a la catedral de San Juan de Puerto Rico on fou desterrat acusat de carlí. El 1876 li va ser aixecat el desterrament i es jubilà el 1886.
*El 1817 Sant Andreu de Palomar era un poble que circumdava la ciutat de Barcelona i encara no s’havia integrat, ho faria el 1897, ara fa 120 anys.
Fet aquest aclariment, anem al seu carrer i coneixerem una cosa que sembla passar desapercebuda per a molts dels seus veïns, i si la saben, l’aguanten i suporten amb un silenci admirable, o potser, els seus crits i les seves demandes no arriben al lloc adequat perquè són aturades pel camí abans que arribin a qui hauria d’escoltar-les o simplement, es fan els sords.
En dies de sol el carrer té molt bon aspecte i aparentment sembla ben moblat. Dues fileres d’arbres hibiscos, “Hibiscus syriacus”, limiten la calçada. Són uns arbres que quan floreixen fan flors de color blau-morat i la seva textura recorda la del paper pinotxo, cal dir que són flors sense cap mena d’olor. Personalment, a mi m’agrada l’estètica d’aquests arbres ben florits i mantenint les flors en les seves branques. Altra cosa és quan les flors cauen… llavors, tota la florida queda estesa pel terra i el màxim que pots fer és caminar intentant no xafar-les per no relliscar i trencar el seu encant al voltant de l’arbre. L’escombraire posarà el punt final a la seva vida quan les reculli i les aboqui al contenidor de les deixalles, en el millor dels casos, en el contenidor de les restes orgàniques.
La pau i l’harmonia es transforma en un lloc inhòspit i intransitable els dies que plou o hi ha algun escapament d’aigua en algun dels punts del recorregut de les aigües que sempre van a parar a Agustí i Milà. Un enorme escapament es va produir el dissabte 27 de maig de 2017. Gran quantitat de fang, pedres i tot tipus de materials van arribar al carrer Gran de Sant Andreu. Va quedar el rastre de fang pels llocs que l’aigua passava emportant- se tot el que trobava al seu pas. Mentre aquest escapament era sense control no vull pensar els milers de litres d’aigua de boca que van anar acabar al clavegueram.
La situació esdevé extrema, angoixant i dificultosa quan els vianants hem de creuar el carrer en els punts de màxima concentració d’aigua, com els trams Agustí i Milà-Segarra-Tramuntana i la unió al carrer Gran de Sant Andreu.
Solucions? Culpables? Projectes fets sobre una taula plana sense coneixement del territori? Poca participació dels veïns en la planificació urbanística de la zona? Savis amb bons sous i cap responsabilitat posterior? Constructors que executen directrius marcades sense cap possibilitat de fer canvis sobre el terreny? Bústia de reclamacions? Queixes a l’Ajuntament i al Defensor del Poble? El canvi climàtic? Aquí mai havia plogut tant. Zona catastròfica…? Els polítics no entenen d’aquestes coses, millor que no plogui…
