Conec en Juanjo Puigcorbé des que era un nen, tot i que no he tingut cap contacte amb ell des que teníem 18 anys, i ara en tenim 60 –perdó per la divulgació d’una dada tan prosaica–.
Es diu que els qui ens hem conegut de nens i de joves no ens podem enganyar, perquè realment sabem com som abans de col·locar-nos les màscares que ens obliga la vida. Alerta amb en Puigcorbé, que us asseguro que no és cap xitxarel·lo indocumentat. Tinc molt clar que és la persona més intel·ligent que he conegut mai, i no ho dic ara perquè vingui a tomb; ho he dit sempre en el meu àmbit privat.
Excel·lia en tots els camps del coneixement, i havia arribat a posar en veritable destret al professor de filosofia amb les seves deduccions; però era sempre el primer en totes les matèries, des de la matemàtica fins a la literatura. Ens fèiem un tip de riure amb les seves imitacions dels professors, en les que suposo van ser les primeres passes d’un futur professional en el món de la faràndula.
Tot i que la professió artística és completament digna, sovint havia pensat que se li quedava curta per a les seves capacitats, però això és una opinió personal del tot subjectiva i irrellevant. A mi m’ha sorprès molt la seva opció nacional en aquests tombants de la història, que a més coincideix amb la meva –no la partidista concreta–, però el que sí que crec és que no l’haurà adoptat perquè sí, sinó perquè haurà arribat a alguna conclusió intel·lectual sòlida. No et votaré, però que tinguis sort, Juanjo.
