El brasiler Neymar, que posseeix aquella capacitat innata de no deixar ningú indiferent, ha suscitat el debat durant els darrers dies. El partit contra el Leganés, saldat amb una còmoda victòria del Barça, va incloure una exhibició de filigranes de ‘Ney’ que no van agradar ni a jugadors i afició locals (fins a cert punt lògic, perquè perdien), ni tampoc a certs opinadors que van redundar per enèsima vegada en el suposat caire provocatiu d’aquestes accions.
Partim de la base que l’estil de Neymar destil·la exuberància en cada una de les seves intervencions, quan entra en contacte amb la pilota sempre busca dotar de fantasia qualsevol jugada. Ell sempre ha jugat així, a Brasil i aquí, per tant ningú pot esquinçar-se les vestidures a aquestes alçades, ni sospitar-ne de perverses intencions de ridiculitzar els rivals. Una de les claus del trident blaugrana és probablement la complementarietat que la màgia de Neymar i la contundència de Suárez aporten al sublim joc de Messi. Però més enllà d’aspectes tècnics, sembla que generar polèmica al voltant del brasiler dóna bons rèdits a la ‘caverna’. L’afany de desviar com sigui l’atenció és inherent a aquest grupuscle intoxicador. Ara, per exemple, amb l’escandalosa simulació d’una falta per part de Ramos durant el partit contra l’Espanyol, s’aferren a qualsevol tema per tal de no parlar de la vergonyosa acció del central andalús, impròpia d’un professional de l’esport. I el ‘cas Neymar’, nascut aquesta vegada per culpa dels comentaris crítics que en va fer Laudrup durant la retransmissió televisiva del partit de Leganés, els ha vingut de meravella. Les insinuacions que l’exjugador danès de Barça i Madrid va fer sobre, segons el seu parer, les provocacions del futbolista brasiler, han atiat el foc des del mateix dia del partit i han prosseguit durant tota la setmana.
Però, inesperadament, la conjuntura ens ha regalat unes declaracions impagables de l’actual entrenador del Madrid, Zidane, que fuig d’ambigüitats i defensa la manera de jugar de ‘Ney’ justificant que s’expressi futbolísticament tal com ho fa damunt d’un terreny de joc perquè és així com sap fer-ho. En la mateixa línia han parlat Simeone o el propi Luis Enrique. Probablement, després de veure com l’entrenador blanc (ara per ara la veu més autoritzada en el si del madridisme, gràcies a la bona ratxa esportiva) opina contràriament als seus postulats, els instigadors de la polèmica callaran fins que toqui una nova campanya desestabilitzadora.
El que és obvi, en qualsevol cas, és que aquests atacs orquestrats han estat, són i seran inevitables. No es pot exigir a Neymar que jugui d’una altra manera, com tampoc demanar a Piqué que digui el que no pensa per acontentar la massa pro-Espanya que tant el xiula. Que cadascú actuï com cregui convenient, ja hi comptem amb aquests retrets sistemàtics. Però el més trist és que també hem de comptar amb la impunitat d’accions com la de Ramos, que condicionen resultats. Per tant, cal persistir en la millora del nivell actual de joc, i si les ‘lambrettas’ d’en Neymar contribueixen a assolir els objectius, benvingudes siguin.
