Malgrat que sembli evident, aplegar sota una mateixa direcció política la gestió de la cultura i la de les indústries creatives és una novetat en el nostre panorama institucional. De fet, amplis sectors de les indústries creatives com el disseny, la moda i en certa manera el videojoc han mantingut històricament una relació molt més activa amb els departaments d’indústria o comerç. Es tracta, a parer meu, d’una anomalia atesa la capacitat transformadora i la creixent influència que aquests àmbits de la creació tenen en el conjunt de les activitats culturals i artrítiques.
Afortunadament, la relació entre cultura i economia és un fet clarament assumit per tothom. No ho són tant les polítiques que han volgut establir un diàleg fluid i interactiu entre dues dinàmiques intrínseques en qualsevol realitat artística i cultural: d’una banda, les que fan referència al debat d’autoria i als creadors i, de l’altra, les que sorgeixen de les seves estructures organitzatives, sovint de caràcter empresarial. Unes i altres són confluents, però tenen lògiques i requisits força diferents.
Es tracta d’un debat essencial per entendre el paper de les modernes polítiques culturals i per resoldre els problemes de fons que constitueixen la seva agenda prioritària: drets culturals, accessibilitat universal als ensenyaments i coneixements artístics i precarietat laboral, a més de la diversificació creativa o la igualtat de gènere en les pràctiques culturals.
Hem d’estendre el fet cultural als barris i promoure equipaments on l’art i la cultura esdevinguin una realitat participada i exemplificadora
S’ha tendit a creure, amb excessiva ingenuïtat, que els reptes que cal afrontar en l’àmbit de la cultura es poden solucionar directament i únicament des de programes públics, pensant, potser, que les regles de joc d’aquest sector són les mateixes que en el món de l’educació o la sanitat. El fet, però, és que més enllà de la tasca legislativa (la que s’ha fet o la molta que queda per fer), l’acció pública al voltant de la cultura està essencialment centrada a afavorir la creació d’espais de difusió cultural i en el suport a la producció de continguts, que rau majoritàriament en la iniciativa privada. No hi ha cap raó per pensar que pot haver-hi solució als problemes que ens afecten sense incrementar aquesta relació entre el sector públic i el privat, sigui quina sigui la forma jurídica que aquest prengui.
No podrem solucionar el problema endèmic de la precarietat laboral del sector sense ampliar els seus mercats. No podrem ampliar l’accés a la cultura i la generalització dels seus consums sense disposar d’empreses prou sòlides per dedicar temps, programes comunicatius i diners a seduir nous públics. I no podrem consolidar la tasca de les escoles artístiques i creatives fins que amplis sectors de l’activitat econòmica s’adonin del que suposa de positiu incorporar a les seves plantilles artistes i creadors. Tot plegat, lluny del que podria suposar una lectura planera d’aquest posicionament, multiplica exponencialment la responsabilitat i la importància de les polítiques culturals públiques. Aixoplugar sota un mateix arc polític tots els sectors que fan de la creativitat la seva energia bàsica, afavorir la seva hibridació i promoure la seva tasca educativa i divulgativa és un pas important, però no el més important.
Desplegar les lleis de drets laborals dels artistes i agents culturals i posar a treballar la fiscalitat del nostre país a favor de la cultura són elements decisius. Però fixem-nos-hi: l’un i l’altre només tindran eficàcia real si els sectors privats es reforcen estructuralment i econòmicament. Calen més contractes laborals i cal més fortalesa econòmica per reinvertir els beneficis.
La fortalesa dels sectors privats és la millor ajuda perquè l’administració pugui fer, amb més intensitat i eficiència, la feina de fons que li correspon: empoderar els col·lectius de base comunitària, estendre el fet cultural als barris i promoure equipaments on l’art i la cultura esdevinguin una realitat participada i exemplificadora.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
