Tinc 41 anys i, des que tinc memòria, he sentit a parlar de la remodelació de les meves estimades Cases Barates. Vaig arribar al Bon Pastor amb la meva mare i la meva germana quan jo tenia 6 anys, i ens vam instal·lar a casa de la iaia, al carrer Albiol, 4, on vivíem amb la meva tieta, els meus dos tiets i els meus avis. Sembla mentida que una caseta de 38 metres quadrats donés per a una família tan extensa.
Amb els anys, la mare va tenir accés a la nostra pròpia casa barata al carrer Albi, 4. Des de la carretera fins a la Morera era tota la nostra àrea de joc. I compte amb portar-te malament, que no tenies només una mare, en tenies tantes com veïnes miraven el carrer assegudes a les seves cadiretes prenent la fresca.
El que més recordo de viure en una d’aquestes casetes era la vida comunitària, sortir al carrer de bon matí i trobar-te les veïnes escombrant la porta. “Perquè no hi entrin les fulles, nena, que si no, no hi ha manera de tenir la casa recollida”… És com si sentís la senyora Maria a cau d’orella. O sortir a jugar al pilón, o al parc amb els amics, que aquests no eren altres que els de l’illa que ens envoltava.
Jo era bastant petita quan va haver-hi el famós referèndum on el veïnat decidia si volíem pisos nous o reformar les cases. Amb una gran diferència, el veïnat va decidir que volia habitatges nous i dignes. Però van passar encara molts anys fins que es va posar la primera pedra i es van atorgar els primers pisos.
Aquest veïnat afortunat de la primera fase va traslladar-se als seus nous habitatges el 2006. I aquí és on també comença la veritable transformació del barri del Bon Pastor. Des d’aquell llunyà 2006 fins ara, hem tingut quatre fases de transformació, que han donat com a resultat un barri ampli, amb habitatges dignes i amb grans zones verdes i parcs infantils allà on miris. Disset anys que no han estat exempts d’adversitats, des de paralitzacions de les obres fins a infrafinançament durant el mandat Trias, que han fet que aquest procés que hauria d’haver acabat el 2014 no hagi finalitzat fins a gairebé 10 anys després.
Però la lluita veïnal va guanyar també gràcies al govern municipal de Barcelona en Comú i l’alcaldessa Ada Colau. Aquest consistori sí que estava per acomplir els compromisos adquirits amb el veïnat. Amb la regidora Laia Ortiz primer i la Lucía Martín després, es van fer totalment seu i van impulsar el projecte de remodelació, i per fi hem pogut veure com ha arribat a la seva finalització.
El 28 de febrer passat es van lliurar les últimes claus al veïnat que encara vivia a les Cases Barates. Ara només quedarà assignar els pisos restants a les veïnes pendents. Direm adeu a viure a les nostres estimades Cases Barates, però gràcies a l’empenta del veïnat tindrem un Museu de la Memòria de les Cases Barates. Podrem reviure totes les nostres experiències en un espai que ens portarà a una altra època i a altres formes de viure. Amb memòria i amb orgull de barri i de classe. Visca el Bon Pastor!
