Barcelona hauria de dir-se la ciutat de les fonts. Sant Andreu ha estat des de l’època comtal una de les vies d’accés de l’aigua de boca al cor de la gran ciutat. Avui no us parlaré del nostre estimat Rec Comtal, un braçal humil que deriva del riu Besòs a Montcada i Reixac i que és el portador de l’aigua amb la qual, gràcies a ell, s’han regat les hortes, s’han fet anar molins i ha estat el gran col·laborador en moltes i diverses utilitats, especialment de la indústria tèxtil d’altres temps.
Avui ens quedem a la font de la plaça Comerç. El meu interès per aquesta font va sorgir de manera casual, en concret quan vaig veure que una velleta s’apropava a la font a omplir el biberó d’aigua per al seu nét que portava al cotxet per a nadons. Ella intentava obrir l’aixeta, una i altra vegada, l’aixeta del davant i l’aixeta del darrere, però decebuda i sense èxit, marxava sense aconseguir omplir aigua per al nét. Així que vaig anar a donar-li un cop de mà.
Vaig haver de posar enginy i força per poder aconseguir que ragés aigua de la majestuosa i lluïda font, amb placa commemorativa inclosa. Calia l’enginy perquè la font rajava si una persona premia el gallet d’un costat i una altra premia el de l’altra aixeta, llavors una de les dues cedia, i una darrere l’altra acabaven rajant. Calia força, perquè malgrat l’enginy continuaven anant dures.
Aquell dia em vaig sentir ofès i dolgut. Teníem una font i no la podíem fer servir. Imagino la quantitat de gent, nens i nenes, gent gran i de totes les edats que es quedaven amb les ganes de beure aigua o omplir algun estri per tenir-ne.
Així començava una història que va durar des de la primera instància presentada al Districte de Sant Andreu el dia 4 de desembre de 2014, on demanava la seva reparació, fins al dia 21 de febrer de 2017, data en què la font va tornar a ser útil, tot gràcies a la instal·lació de dues aixetes noves i adaptades a la font. Dos anys i tres mesos d’escrits, negatives i de font seca.
Entre els escrits intercanviats amb l’Ajuntament en destaco un amb la seva resposta, la del dia 5 de desembre de 2014. Textualment em responien: “…som conscients de les problemàtiques d’accés i ús de la font, però degut a les seves característiques, aquestes fonts anomenades de Sant Miquel disposen d’un doble joc a l’hora de prémer el gallet de l’aixeta amb un primer recorregut força dur. En aquest sentit, entenem que per a persones amb dificultats pot derivar en un problema, però com hem dit anteriorment, és el funcionament propi de la font i no es pot ajustar per tal de fer-ho més accessible, sinó que caldria realitzar un canvi d’element, que actualment no es pot contemplar”.
Tenia a les mans una resposta del tot insatisfactòria i que no aportava cap solució al cas. Els vaig respondre el dia 6 de desembre on els proposava que arreglessin la font o la portessin al museu dels trastos inútils i fora de servei, al magatzem on descansa el cavaller sense cap que tots coneixem, i que la reemplacessin per una font nova que complís la seva funció: ser una font.
Vull agrair des d’aquí la magnífica gestió del servei al telèfon 900 226 226, on una veu femenina que responia al nom de Carme va prendre les referències dels incidents i la seva gestió va ser la clau: la solució a un problema més, que avui ha deixat de ser problema, i potser per a moltes persones havia passat completament desapercebut del tot. Un zero per a aquells que han intervingut en la gestió sense solucionar res, i el 10 per a aquells que s’ho mereixen.
