Fa anys que mirem la nostra icona santandreuenca, la nostra catedral, la nostra bandera com a barri, en tots els actes que celebrem… I està atrapada. És presa. No hi ha manera que l’alliberin. Una xarxa, a l’estil dels gladiadors de l’antiga Roma, la té presa i no la deixa lluir amb tota la seva esplendor i majestuositat.
Des que li van posar el casquet, el condó o el barret, segons qui parli, han passat tants dies que ja gairebé és normal veure la nostra emblemàtica església embolicada amb la xarxa. Una xarxa que li van encasquetar per a la nostra seguretat i que haurem de creure que serà a perpetuïtat. Com diu el nostre historiador local Jordi Petit, els andreuencs hem estat el poble més bel·ligerant de tots els petits municipis que formen avui la gran Barcelona. Potser haurem de tornar a donar senyals de vida a l’estil dels nostres avantpassats. Espero que no hàgim de ressuscitar-los per tornar a tenir la nostra església com sempre havia estat, com quan érem petits i jugàvem a cromos a la seva porta o quan es defensaven els drets de les persones que es manifestaven. És clar, parlo de lluny… Ara, amb tants diners amunt i avall… Les coses no s’acaben mai i els diners es perden pel camí.
Deixo per a una altra ocasió la proposta d’edificar el segon campanar, que com tothom es deu preguntar… “Però, aquesta església està incompleta, falta acabar-la, oi?” – Doncs, sí. Quan s’anava a edificar el segon campanar, va caure la cúpula en qüestió i es va haver de tornar-la a fer a corre-cuita i amb l’ajut de tot el poble. Així va quedar pendent el segon campanar i és com ens ha arribat a nosaltres i la tenim avui.
No crec que sigui el millor moment per reivindicar el segon campanar, però sí, ja és hora que l’Església i l’Ajuntament prenguin una determinació. L’Església, per ser la “nostra” església una propietat seva, i l’Ajuntament, perquè ha de vetllar i conservar els nostres espais i edificis més simbòlics i emblemàtics, no només del centre i de l’Eixample, de la Ribera o del Raval.
Espero que algú prengui alguna determinació al respecte, perquè ja és hora. No més control i més actuació… Però no una actuació teatral. Ara cal una actuació resolutòria i definitiva per posar fi d’una vegada a l’empresonament de la nostra icona emblemàtica… El nostre més digne baluard.
La sort va estar amb nosaltres per la rifa de Nadal passada. El número de la rifa que portava la parròquia de Sant Andreu va ser afavorit amb la devolució de l’import jugat. Això volia dir que la parròquia havia aconseguit la part prevista per cada número, la corresponent a cada participació venuda i, com deia la participació, l’import aconseguit quedava dins el pot solidari “Pro Cúpula”. Quina casualitat! Fins i tot en aquest simple detall sembla que tenim sort i esperem que comenci ben aviat la reparació de les esquerdes. Endavant amb les bastides! Que comencin les obres!
