No hi ha dubte que, passi el que passi a partir d’ara, ja ha començat el compte enrere. Tant pel que fa al front interior com a l’exterior, tenim davant nostra una feina colossal, però imprescindible per a la supervivència pels catalans: com a poble mil·lenari –amb una llengua, dret i idiosincràsia propis– però també com a ésser humans de carn i ossos que volem superar la situació actual i millorar socialment. La campanya permanent és una necessitat vital per tal d’afermar l’acció exterior, poder explicar, d’una forma clara, a Europa i el món, que podem i volem autodeterminar-nos de debò, però que, a més a més, un estat català, dintre de la interdependència europea, serà beneficiós per a la majoria dels membres de la Unió Europea.
En l’àmbit intern, cal un impuls molt contundent per tal de superar encara certes forces i interessos reaccionaris, que tenen uns esquemes mentals del “tardofranquisme malgirbat”, els quals pretenen enverinar-ho tot. Cal començar a plantejar, d’una manera molt concreta, els punts primordials de tot el procés d’alliberament nacional (amb una perspectiva de construir un país millor, més just i molt més sostenibles). Ara i aquí ja no podem esperar més: cal fer pública la data de la consulta. La democràcia i sobretot un país molt asfixiat, econòmica i socialment parlant, ja no pot esperar més.
El clar objectiu d’aquesta campanya permanent és impulsar un discurs diàfan, amb una voluntat inequívoca de cohesió social, que impliqui, que vagi fent forat, en el sentit que s’ha d’expandir la idea que la sobirania plena és l’única solució, l’alternativa de debò per a la modernització autèntica que farà sortir de l’atzucac la nostra malmesa nació.
