Ara que està tan de moda reivindicar en Pasqual Maragall aprofitem i recordem aquell torn de paraula mític al Parlament on parlava del famós problema del 3%. Gran, molt gran. Fulles i fulles de diaris, minuts i minuts de noticiaris. Però… I si el problema real de Catalunya no fos el 3% sinó el 3,5%? M’explico.
L’autoanomenat periodisto Guillem Martínez ha publicat recentment un interessant article (busqueu-lo, val molt la pena) ple d’ironia i sarcasme titulat Si le gustó 2017, le gustará 2018 i amb el subtítol Procesando el día de la marmota (I). Doncs en aquest article ens descobreix un sorprenent estudi de l’Erica Chenoweth anomenat Why Resistence Works que analitza més de 300 revolucions (bàsicament allò que serien els processos post-colonials i post-soviètics) entre l’any 1900 i el 2016, i potser la conclusió més xocant és que en aquesta obra es fa un càlcul matemàtic sobre el percentatge de la societat d’un país que s’ha de mobilitzar perquè triomfi un procés rupturista, i aquesta dada es concreta en només un 3,5%. Això en el cas català serien poc més de 260.000 persones, vaja, així d’entrada més fàcil que un penal per al Messi (sigui en lliga catalana o espanyola). O potser no? Perquè el però ve just a continuació, quan defineix en què consisteix aquesta mobilització o, millor dit, fins on ha d’arribar el compromís d’aquesta colla que la podem anar a buscar a qualsevol manifestació onzesetembrista. Diu que aquesta gent ha d’estar disposada a gairebé tot per la causa, això vol dir: a rebre cops de porra, a ser detinguts/des, a ser torturats/des o a anar a presó de forma arbitrària i reiterada.
Ostres tu! Ningú ens havia explicat fins ara que això de la independència ens costaria tant (almenys als 260.000 capdavanters/es). I és que no és gens fàcil demanar a ningú que assumeixi aquests riscos i potser per això no ens ho havien explicat fins ara. Trobaríem aquestes 260.000 persones disposades a practicar una resistència civil pacífica amb uns riscos tan alts entre les bases de l’ANC i d’Òmnium? El processisme fins ara sembla que ni s’ho ha plantejat. Fins i tot en els dies més durs de setembre i octubre la consigna sempre ha estat de rebaixar tensió i no visibilitzar aquesta resistència civil pacífica als carrers, sinó que les crides constants a la calma, la normalitat, l’ordre i allò tan nostre del seny han estat el mantra habitual.
Això m’ha fet venir al cap els anys més moguts de la lluita contra el servei militar obligatori, quan tota una bona colla de joves vam sortir als carrers a plantar cara a un estament fonamental de l’Estat com és l’Exèrcit, assumint uns riscos que molts vam patir en forma de denúncies, garrotades, detencions i alguns (no pocs) fins i tot amb presó. Als judicis, molts i moltes ens autoinculpàvem col·lectivament assumint els mateixos riscos que els joves que eren jutjats de vegades per jutjats militars (tot i saber allò que la justícia militar és a la Justícia el mateix que la música militar és a la Música). Potser era perquè érem massa joves? Massa inconscients? Perquè era una altra època?
I és que ara que sabem el veritable cost real m’estranyaria molt veure avui dia gaire gent (ni que no siguin tots els 260.000) autoinculpant-se amb els consellers presos el dia del seu judici. És una pena, però sembla que aquest procés no sigui de debò… A veure si al final serà allò que ara es diria un procés fake…
