Viure en una plaça és molt interessant. És viure obert al món. Les quatre parets que ofereix qualsevol tipus pis com a habitatge, tant fa com es col·loquin els envans interiors, sempre queden limitats per quatre parets i en el millor dels casos, tenen una finestra o un balcó com a vies de comunicació i accés amb l’exterior, ambdós tipus de forats són molt pràctics per saber què passa fora de la gàbia on vivim, la que paguem a preu d’or.
Tenir vistes a una plaça té més avantatges, es miri com es miri. La primera i més important és que som davant d’una gran obertura a l’espai i a la claror. Parlo en positiu i sempre que la plaça ja estigui acabada de fer i moblada. No és el mateix en canvi, quan aquesta plaça està en obres per adequar-la a nous projectes urbanístics, en teoria pensats i estudiats per millorar l’aspecte i la seva funció com a plaça. Quan hi ha obres, el temps costa de passar. Les obres sempre duren més temps del fixat i tot plegat et sembla una eternitat.
La plaça Marià Brossa de Sant Andreu, per cert, algun dia haurem de reivindicar aquest Marià, un gran personatge completament desconegut pels habitants del barri, qui a part de ser un gran pedagog, mestre, escriptor, industrial, va ser alcalde de Sant Andreu l’any 1869. Bé, doncs aquesta humil plaça, amb el seu nom, va ser objecte de reformes el tercer trimestre del 2014.
Mentre les obres van durar no vam tenir ni pau ni tranquil·litat a la plaça. Semblava que estàvem en zona de guerra, per buscar un semblant gràfic i ràpid pel soroll i aspecte que presentava.
L’antic encant de la nostra plaça, si és que en tenia algun, ja ni recordem quin era. El nostre paisatge diari es va convertir en un escenari on l’activitat frenètica de les obres anava passant davant nostre: limitacions de pas, tanques, taulons per poder entrar a les cases, camions de gran tonatge, excavadores, martells hidràulics, discos xisclant al tallar les pedres a mida, soroll i pols, vehicles per asfaltar, piconadores, camions formigoneres, muntanyes de sorra, llambordes, grues per tallar els arbres i camions per retirar-los… i uns altres camions que anaven eliminant les restes i brossa a mesura que els antics components es destruïen que calia retirar perquè no molestessin. El punt final de les obres va ser amb la fixació de cinc cadires, quinze fanals de llum de led i deu arbres joves que substituïren els antics plataners gegants molt malalts i malmesos, amb l’altura fora de mida per les males podes fetes i, pobres, encara donaven l’oxigen i ombra que podien.
L’empresa constructora va iniciar l’obra el 14 de setembre de 2014 i la finalitzava el 15 de gener de 2015. En quatre llarguíssims mesos es donava per acabada amb un any de garantia. La garantia cobria alguna feina mal feta o reclamació que pogués sorgir. Complert aquest acord i termini d’un any, l’empresa es deslligava completament d’aquesta obra i a partir d’aquell moment en endavant l’Ajuntament serà qui repararà o replantarà el que faci falta. Així va ser com van arribar els Fraxinus de flor a la nostra plaça. Se’ls va equipar amb temporitzadors soterrats de regatge controlat, però com l’aigua no es veu, doncs ningú no sabia si funcionaven o no. La qüestió és que dos dels Fraxinus, es van assecar i la sequera i la set els va matar.
Davant d’aquesta situació, calia replantar-ne dos nous. Ara el tema estava en mans de l’Ajuntament. Al districte tenim una flota o quadrilla que s’encarrega dels jardins i les plantes, són els verds del servei de Parcs i Jardins. L’avís perquè actuessin el feia via telèfon el dia 11 d’octubre de 2016. Van prendre nota, van assignar un codi al cas i van dir en un missatge al mòbil que aviat començaria l’època de plantació, però no deia quan es faria. Un nou missatge el febrer de 2017 deia que es replantaria un dels dos arbres morts d’acord amb la disponibilitat de les espècies. Un nou Fraxinus va ocupar el lloc d’un dels morts. I l’altre? Ningú sap donar-me raó del Fraxinus que falta. Quan van plantar el primer, el jardiner del viver va dir que d’aquests arbres mai en falta en estoc i va quedar sorprès que només li fessin plantar un quan en faltaven dos a la plaça.
Des d’aquí i a qui correspongui: Si us plau, trobeu el Fraxinus, sabem que està en algun lloc, sabem que està esperant que el plantin a Marià Brossa. Feu el favor de dir-li que els veïns l’esperem amb ànsia, que el volem entre nosaltres, que el trobem a faltar. “T’estimem Fraxinus, t’esperem fa molts dies arbre amic, parlem de tu, Freixe de flor, i fins i tot abans de conèixer-te”.
