Va ser un dia simpàtic de primavera aquell que a l’extractor de fums de casa una parella de coloms començava la construcció del niu on pondre els ous per instal·lar la seva nova família. Un veí de l’escala em va dir: “Marc, tens okupes”.
Per a les meves netes va ser un moment oportú per explicar algunes coses sobre els coloms. Una d’elles va ser que es fixessin que l’escut de Sant Andreu té una mà, una corda i un colom. El seu raonament, per lògica, les feia pensar que el colom tenia a veure amb el nom de Sant Andreu de Palomar. No imaginaven que el nom de Palomar fos acreditat per primera vegada l’any 1237 en un escrit del rector de la parròquia, quan es feia menció a una propietat d’una persona que casualment es deia Palomar.
El fet era que la parelleta de coloms intentaven viure amb nosaltres i posaven tot el seu interès aportant al niu branca a branca a tota velocitat i gran urgència.
En previsió d’evitar mals majors, vaig decidir obstaculitzar la construcció. Ells insistien. Jo els treia les branques, però en poc temps n’hi tornava a haver. Van ser uns dies de tu o jo. Tot es va acabar quan vaig decidir posar una bandera a la boca de l’extractor per la part exterior que dona al pati de llums.
Hauria estat molt molest per als pobres coloms haver de suportar l’extractor i els seus efectes de corrent d’aire i fums, a banda que potser els hauria tallat alguna ploma i, si arribaven els fills petits, haguessin fet una volada abans d’hora. Total, vam entendre que els fèiem un favor si els fèiem fora d’aquell lloc perillós. A més, els coloms tot ho embruten i fan molt soroll quan rondinen.
Ara hi ha nous sistemes, noves tècniques, i un veí de l’edifici de davant de casa, cansat de tantes caques a la galeria, havia trobat la solució. Un simple engany de plàstic, això sí, de mida real, amb molt bona presència i, sobretot, efectiu: un mussol. Estava decidit, però la ferreteria del barri els havia venut tots. En uns dies van rebre una nova comanda i van atendre la meva petició. A partir d’ara, els coloms passen de llarg i no ens deixen les seves deixalles a la galeria. Hi ha un mussol, ell els vigila i no s’atreveixen a venir a casa, perquè el mussol belluga el cap a dreta i esquerra i els adverteix que es troben en zona perillosa i que allí mana ell. Gràcies, veí, gràcies, mussol. Que n’és de sàvia la Natura!
