Quan escrius i es publica en un mitjà veïnal i a l’abast, l’efecte que es produeix entre l’escriptor i el lector és ben curiós. Sí, el fet que tots dos interlocutors ens coneguem comporta un apropament i facilita entrar en conversa quan ambdós ens creuem al carrer.
El ventall de punts a parlar és ampli i variat. Va des del: “no sabia que escrivies”, “el teu últim article m’ha agradat molt”, “has estat molt sagaç quan deies en el teu article”, “hauries de parlar d’això o d’allò” i el clàssic: “Quan parlaràs d’aquest o aquell tema?”. I així, a poc a poc, t’adones que hi ha gent que et segueix i connecta amb el que expresses i la manera com ho escrius.
He de confessar que en el meu cas, aquest fet, el considero un reconeixement i un veritable elogi, el qual mai he pretès merèixer. És més, de vegades jo mateix em sorprenc de la força de les meves paraules escrites. Tanmateix, tampoc us sorprendrà que havent tingut preferències, en anteriors èpoques d’estudi i formació, en àrees considerades científiques i matemàtiques, ara, brollin de la meva ment escrits que haurien estat considerats més propis de les àrees de lletres. En aquest sentit, no sóc l’únic cas ni tampoc seré l’últim.
La meva primera experiència literària va sorgir d’una decisió plantejada a la direcció de l’escola pública a la qual treballava a principis dels anys noranta. Començava el curs 1992-93, la meva capacitació em permetia fer l’assignatura de Català als alumnes de 7è. d’EGB. Amb una permuta pactada em vaig fer càrrec d’aquesta matèria i aquest nivell.
Segons establia la llei d’educació vigent, els alumnes d’EGB, en acabar la seva estada a l’escola havien de finalitzar el vuitè curs amb l’ús i coneixement per igual de les dues llengües bàsiques i d’expressió a Catalunya.
Els meus alumnes de 7è, a un any de la finalització dels seus estudis i estada a l’escola, tenien grans mancances en l’ús del català, pel poc ús en el seu àmbit familiar i veïnal, de relació i esbarjo. Calia doncs, treballar i aprofundir en els aspectes d’expressió, especialment en el seu vessant oral.
El destí va voler que arribés a l’escola la possibilitat de fer una obra de teatre dins d’un concurs del Congrés de Cultura Catalana. Podíem fer una obra coneguda o una obra nostra. Els alumnes van votar fer una de pròpia. Les propostes dels nois i noies, algunes irrealitzables treatralment, van arribar a la decisió que m’ocupés del tema adaptant-lo a la seva edat i interessos.
Així va néixer La Caputxeta Verda o El conte del compte enrere (1993-2016). L’ecologia entrava a l’escola en català. També hi entrava molta feina, acceptada i assumida per tots els implicats amb bon humor i molta il·lusió.
Decorats, estris, disfresses, assajos els matins dels dissabtes a la mateixa escola fins a superar diverses actuacions classificatòries. Aconseguir un valuós desè lloc amb la nostra obra inèdita a la classificació final del concurs va ser un bon premi. Aquest lloc ens va fer sentir a tots molts satisfets per la nostra feina.
La Caputxeta Verda va tornar a escena a una altra escola per la voluntat d’un pare que li va tornar a donar vida quan es va proposar fer teatre, ara com a activitat extraescolar. Una nova satisfacció i un nou reconeixement que demostrava que l’obra tenia arguments i elements que interessaven.
Avui, aquella primera obra teatral és un llibre. No ha estat fàcil. Publicar un llibre és una llarga història. Un món de silenci, sense respostes, cap ni sí ni no, un món on els llibres nous entren a les editorials i es perden entre els escrits per autors més coneguts i populars… Els anònims passarem tota la vida sense aparèixer, ningú ens reclamarà… Som i serem anònims, ningú sap que hi som.
Si voleu, La Caputxeta Verda i quatre llibres més, els trobareu el 23 d’abril a la plaça Orfila, a la parada de la Biblioteca Can Fabra. Us hi espero i a reveure!
