Dir avui que la bicicleta és un element de transport interurbà que utilitzen milers de persones no és cap notícia. Res extraordinari. Fins i tot podríem dir que és el mitjà de transport habitual utilitzat per desplaçar-se per la nostra ciutat per una determinada franja de persones joves compreses entre els 18 i 50 anys.
Els arguments a favor són diversos. És molt més econòmic que qualsevol altre mitjà de servei públic com l’autobús, el tren i fins i tot el metro, els tres que ens ofereixen l’Ajuntament i la Generalitat. També destaca perquè és un mitjà dinàmic amb poques pèrdues de temps, i si convé i amb cura, es passen els semàfors en vermell o circulen per les voreres i fins i tot poden anar contra direcció sense ser multats per les autoritats que ho contemplen impassibles i sense immutar-se. El tema ecològic pot ser un altre factor important a considerar. No contamina ni embruta el medi ambient. És interessant. L’únic aspecte negatiu, diguem a la part contrària de la balança, és que qui la utilitza respira l’aire contaminat dels fums dels altres vehicles i pot ser un factor greu per a la seva salut si el seu ús és per a llarga durada, el que implica estar immers en un ambient on la respiració humana és constantment atacada i en perill, sobretot per a tots aquells que acusen problemes respiratoris els dies que l’excés de contaminació supera els marges de perillositat i el diòxid de sofre i el carboni negre sobrepassen els límits.
No vull insistir gaire en reconèixer els elements que configuren la contaminació urbana de la nostra ciutat. En tots els elements tòxics tenim en excés la presència de la lletra N, l’indicador que ens informa que hi ha nitrogen. Els estudis demostren que el monòxid de nitrogen o òxid nítric (NO) i el diòxid de nitrogen o òxid nitrós (N2O) són gasos i són òxids derivats del nitrogen més tòxic de la família dels nitrògens. Parlo de la família formada per l’àcid nitrós (HNO2), l’anhídrid nitrós (N2O3) i l’àcid nítric (HNO3), l’àcid més corrosiu del mercat.
Un treball recent, publicat a El Periódico del dia 3 de maig de 2017, feia saber als seus lectors que actualment a tota la ciutat de Barcelona s’observen, a part de les citades abans, unes quantes substàncies altament tòxiques per als humans, com: l’òxid de nitrogen (NO2), partícules en suspensió (PM10), (PM2.5), benzè, ozó i benzopirè. Tot plegat fa que no sigui gaire recomanable fer grans esforços respiratoris ni practicar gaires esports en aquestes condicions de salubritat que ens ofereix la nostra acollidora ciutat oberta al món, però plena de… gasos i fumets tòxics, que com que són gasos, no els veiem.
Quan jo vaig començar a anar amb bicicleta per Barcelona era quan només un sonat de vint anys com jo podia fer-ho. Era l’any 1971. La meva xicota vivia a Diputació, a prop de Pau Clarís. El metro tancava a les 11:15h de la nit i l’autobús nocturn passava d’hora en hora, en el millor dels casos. La bicicleta plegable va ser la millor i més brillant solució en el meu cas. Podia festejar fins a l’hora que volgués, no depenia de l’últim metro de les 11, i era completament lliure, no tenia límit d’hora per tornar a casa, a Sant Andreu. Eren altres temps i llavors no hi havia carrils bici, ni els carrers tenien tantes línies dibuixades que et fessin seguir el carril. Era molt més perillós, perquè tampoc t’atrevies a anar per les voreres, ja que llavors sí que et multaven i es considerava una infracció.
Però l’èxit de la bicicleta urbana també ha portat el seu problema. Els robatoris de les més boniques i valorades. Això li va passar fa poc a la Neus, la veïna que deixava la bicicleta lligada a l’arbre amb un gruixut cordó de seguretat. De res li va servir el cordó de seguretat més gruixut, igual que tampoc el més prim de l’altra bicicleta que hi havia lligada a l’arbre de davant de la seva. Cap dels dos van ser rival per a la cisalla que portaven aquests noctàmbuls, que aprofitant que era dilluns, el dia de recollida de mobles i trastos vells, pensaven que feien un servei de neteja robant totes les bicicletes que trobaven al seu pas pel barri. Això sí, sense gaire esforç ni sospita, aparent.
Més culpables que els lladres són aquells qui compren les bicicletes als que les roben. Penso que cal recuperar la figura dels vigilants i serenos, ja. Si us plau.
