Vivim immersos en un moment on tots acabem parlant de números. Els pensionistes els fan per arribar a final de mes amb la seva pensió. Els més joves calculen i van a la recerca de les feines ben remunerades per poder arribar a cobrir les despeses que cada mes, i sense cap demora, arriben inevitablement a la data fixada dels venciments dels pagaments.
Fa anys, any rere any, que quan arriba el tancament de l’exercici anual, i les empreses fan el seu balanç de comptes, hi ha un col·lectiu d’empreses que es feliciten per haver millorat els seus beneficis en uns percentatges altíssims. Molts cops ens sorprenen els seus portaveus quan diuen que, malgrat haver tingut el sucós benefici, consideren no haver-ne tingut tant com havien previst.
En una mirada al món laboral, superficial i sense aprofundir gaire, no és difícil adonar-se que hi ha números que no quadren. Algunes informacions que ens arriben ens diuen que vivim en un país amb molts milionaris, internacionalment parlant, mentre les pensions no passen del 0,25% en els seus augments anuals i això a la llarga suposa una pèrdua important de poder adquisitiu dels afectats.
Contractes de poca durada, de temporaBancs de bona pescada i alguns de molt baixa qualificació ens fa pensar en la poca quantia retributiva i de retruc la baixa cotització per a les arques de l’administració. No sorprèn, doncs, que molts joves pensin a provar fortuna fora de les nostres fronteres, on les feines gaudeixen de més bons sous i millor promoció si s’és obedient i es fan bé les tasques que proposen.
El fet que hi hagi un important nombre de persones que gaudeixin de bons sous, confort, benestar i prestigi no ens ha d’enganyar. Personalment m’alegro per tots ells, però que pensin que no és la mateixa situació la que suporten totes les persones que la que ells gaudeixen.
És evident que la desigualtat salarial ha existit sempre. Més enllà de la discriminació dels sous de les dones, afegim els conceptes de responsabilitat, categoria, l’exigència de la feina, la perillositat, el ventall de càrrecs alts o intermedis i la qualificació universitària, factors que determinen en moltes feines l’adjudicació entre un sou i un altre. Hi ha col·lectius dels quals no tinc prou dades, però m’imagino que per les seves carreres, medalles i mèrits, no pateixen ni patiran a final de mes la més mínima restricció de cap mena.
Una altra mirada per saber on rau l’èxit dels imponents beneficis de les empreses que citava a l’inici, parlo de centenars de milions d’euros de beneficis publicats, els veiem en els resultats als diaris i revistes especialitzades. Sorprenen les xifres i els productes amb els quals s’enriqueixen, exercici rere exercici. Ben senzill: ho fan amb productes imprescindibles i necessaris. Això m’ha fet pensar en l’home visionari que deia:
“Penso que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers preparats per al combat. Si el poble americà permet un dia que els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que floriran entorn dels bancs privaran la gent de tota possessió, primer per mitjà de la inflació, de seguida per la recessió, fins al dia que els seus fills es despertaran sense casa i sense sostre sobre la terra que els seus pares van conquistar”. Thomas Jefferson, 1802. President republicà dels Estats Units (1801-09).
Com es veu, no és nou el raonament. Quan el president dels Estats Units feia aquesta reflexió l’any 1802, ho deia només referint-se a la casa i la propietat del sòl. Avui els bancs intervenen en més aspectes que els préstecs hipotecaris de l’habitatge per quedar endeutat de per vida amb una entitat bancària. Avui el seu àmbit abraça molts més aspectes imprescindibles i necessaris. A part dels negocis immobiliaris propis, tenen participacions en aigua, electricitat, gas, telefonia, comunicació sense fils, coets i satèl·lits a l’espai, assegurances, seguretat, sanitat, hospitals, formació de nivell, investigació, autopistes, aparcaments, petroli i gasolines. Això sí, subvencionen i patrocinen grans esdeveniments esportius i de diversió amb costoses despeses publicitàries en tots els mitjans. Amplien el patrimoni i disposen de capitals importants lliures de peatge sota les capes de fundacions i obra social que els permet controlar les aportacions voluntàries i altruistes a institucions i campanyes solidàries amb el control dels saldos de les aportacions fetes per la bona gent.
Acabo tancant la porta giratòria que mai no s’havia d’haver obert i els polítics mai no haurien d’haver acceptat obrir, si volien ajudar el petit contribuent que els paga.
