Barcelona, 1897. Fa 43 anys que les muralles van ser enderrocades i la capital catalana, ‘emulant’ l’expansió cap al Far West dels Estats Units, viu una efervescència urbanística personalitzada en el Pla Cerdà que ambiciona annexionar els municipis més propers. És la ciutat més poblada de la península –per davant de Madrid i Lisboa– amb mig milió d’ànimes que conviuen en un espai densament habitat. Però el 20 d’abril d’aquell any, ara fa 120 anys, les ànsies expansionistes es van fer realitat i Barcelona es va annexionar les viles de Sants, Sant Gervasi, les Corts, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.
Tot de cop, la capital del Principat va guanyar 70.000 habitants i la seva superfície va créixer exponencialment. “El moment econòmic era favorable a l’agregació”, apunta l’historiador Albert Torras, el qual recorda que Barcelona “necessitava espai” i que, amb l’agregació de les viles, aquestes es van omplir de les fàbriques que no cabien al terme municipal barceloní. Però aquest no va ser l’únic argument econòmic.
La reclamació per part de les autoritats barcelonines d’annexionar-se els pobles que envoltaven el cap i casal venia de lluny. Vint anys abans, pels volts del 1876, l’Ajuntament va demanar-ho al govern estatal sorgit de la Restauració. Alguns dels principals arguments eren la voluntat de les autoritats barcelonines d’augmentar la recaptació d’impostos i que els nous carrers de l’Eixample ja limitaven, i fins i tot s’estenien, pel territori d’alguns dels pobles que volien engolir. “Barcelona no sol·licita que li concedeixin mitjans per engrandir-se: només reclama que es reconegui oficialment el fet notori que ja està engrandida”, reivindicaven representants del consistori al govern de Madrid, segons es va publicar al diari Dinastía l’abril del 1897. Madrid, per la seva banda, feia oïdes sordes al clam barceloní. I va seguir així fins que l’avinentesa política de finals del XIX va canviar-ho tot.
L’any 1895, els rebels independentistes cubans declaraven la guerra a la metròpoli. El govern espanyol, necessitat de diners, va començar a veure amb bons ulls l’agregació a Barcelona dels municipis del seu pla, on la pressió fiscal era molt més baixa que a la capital. Una oportunitat, tot plegat.
D’aquesta manera, Barcelona podria recaptar més impostos i contribuir a la guerra contra els cubans. Lluny quedaven ara les preteses pors de les elits de Madrid a les expectatives de capitalitat de Barcelona, un argument que Torras considera que no tenia “cap sentit”. “El que no volien era que Barcelona superés Madrid”, sosté. Sigui com sigui, l’agregació es va fer efectiva el 20 d’abril del 1897 mitjançant un Reial Decret de la reina Maria Cristina. La ciutat va rebre amb entusiasme la notícia, a diferència de bona part dels habitants dels municipis annexionats. Ja el 1889 van celebrar una manifestació multitudinària a Barcelona en contra i, fins a l’últim minut, van intentar aturar la decisió. De fet, el mateix abril del 1897, una comissió formada per regidors dels pobles del pla va intentar reunir-se amb Antonio Cánovas, president espanyol del moment, sense èxit, segons va publicar La Vanguardia aquell 20 d’abril.
I què va quedar del passat independent d’aquells pobles, alguns d’ells mil·lenaris? El nom. “Es va establir que els pobles donessin nom als nous districtes”, explica l’historiador Jordi Petit.
120 anys després, Barcelona és de nou a la cruïlla d’una nova expansió. Diferents veus, com la de l’arquitecte Oriol Bohigas, ja apunten cap a l’àrea metropolitana. S’imaginen ciutats com l’Hospitalet esdevenint l’onzè districte? Pot semblar una bogeria, però no ho era també en el cas de Sants, Sant Martí o Gràcia? El temps ho dirà.
Sant Andreu, el municipi més
bel·ligerant amb l’annexió?“Poca gent coneix la història de Sant Andreu”. Amb aquestes paraules l’historiador andreuenc Jordi Petit lamenta el “poc interès” que hi ha a l’hora de recuperar el passat independent que Sant Andreu de Palomar va perdre el 1897. I és que Sant Andreu té encara un fort sentiment de poble, “més ampli del que sembla”, el qual “està arrelat al seu nucli”, sosté Petit.
La Junta Desagregacionista de Sant Andreu va ser una de les més bel·ligerants, fins al punt de recórrer als tribunals. Adduïa que Sant Andreu no complia amb alguns dels requisits del Decret d’Agregació, com ara que la vila no limitava amb Barcelona. Curiosament, els andreuencs van contractar com a advocat un expresident de la Primera República, Nicolás Salmerón.
Els greuges respecte a l’annexió a Barcelona tenen també a veure amb la redistribució dels barris i districtes impulsada fa prop de 30 anys, quan una part del seu territori va quedar dividida entre Horta i Nou Barris.
Per recordar-ho, l’Ateneu l’Harmonia ha acollit una exposició amb imatges i mapes.
