El catalanisme polític ha tingut sempre un adversari exterior: una idea de la unitat d’Espanya, mítica però simple. En part, aquest adversari natural ha estat incentivat per un element interior molt pertorbador: la falta d’unitat política del catalanisme en totes les versions a cada moment històric.
Catalunya ha tingut líders carismàtics, però no ha tingut un moviment hegemònic constant, a diferència d’altres nacions sense estat. En aquestes condicions, les reivindicacions pacífiques i democràtiques són necessàries, però de cap manera són suficients. Són indeclinables i irrenunciables. Tanmateix, els cal una forma potent, sense digressions.
Mentre el catalanisme polític, ara esdevingut majoritàriament independentista, no s’agrupi sota un lideratge plural, però amb unitat estratègica, el projecte de la Catalunya que hom vol —la República— serà feble, patirà els sotracs de la repressió i, per damunt de tot, serà poc realitzable.
A parer meu, només un lideratge generós, valent, intel·ligent, no electoralista ni mesquí podrà abastar la fita de la unitat, una unitat d’acció estratègica que farà molt més robust el moviment, resistirà les contrarietats i esmortirà molt millor els cops de la repressió.
Així doncs, realisme, perseverança i unitat. Ni menystenir l’adversari que, com alguns –massa– estan descobrint, pot ser matusser i fins i tot desvergonyit però, en cap cas, feble. No és tasca fàcil, però la ciutadania ho mereix i els líders, per ser-ho en realitat, han de posar en marxa els mecanismes necessaris.
Publicat a El Nacional.cat
