Quan es mor algú que estimes i ets lluny i no el pots plorar a prop et vénen tots els records que amb aquesta persona has tingut des de petita. Vaig rebre un whatsapp que em deia que el Santi havia mort. Ho llegia i no era capaç de dir-li en veu alta al Ton, que el tenia al meu costat i em preguntava per què estava plorant.
En aquell lloc tan lluny del Santi, em vaig sentir ben a prop de quan érem a l’Institut, i el Santi era el que organitzava i desorganitzava “la nostra colla”. El que decidia què fèiem el diumenge i on anàvem de festa… i podíem estar d’acord o no, però ell acabava convencent tothom i sempre es feia el que ell deia perquè de fet, tots així ho volíem, perquè l’admiràvem, perquè l’estimàvem… era el nostre líder. Tot i plorar, vaig ser capaç de riure quan recordava la de vegades que tota la colla, uns 20 més o menys, ens treia del cine el Sr. Guich perquè el Santi no callava mai i ens acabaven fent fora. I ell deia: “un dia seré actor, Sr. Guich! i sortiré aquí en aquesta pantalla”.
Quants records d’escola. La seva primera obra de teatre La guerra i l’home al teatre El Foment de Martorell, on el Santi feia un monòleg, tota la colla érem al galliner per animar. I en el moment més tràgic de l’obra ens va donar a tots per riure i ens van haver de fer fora. Naturalment, el Santi es va emprenyar, però se li va passar de seguida. De fet, quan s’enfadava, de seguida se li passava i tornàvem a riure tots.
Recordo el Santi estudiant de medicina. En l’època d’universitat, jo pensava que seria un bon metge, perquè era una persona molt bona que sempre volia ajudar, ser-hi quan el necessitaves. Recordo que el dia que va dir a la colla que deixava la medicina per fer teatre amb Els Joglars. Ho va fer buscant la mirada d’aprovació de tots els amics, volia que la seva colla li diguéssim que no s’equivocava. Tots el vam abraçar… com li podíem dir que s’equivocava? Era el nostre líder, ell sempre tenia raó.
I va començar la seva vida al teatre: Els Joglars, La Cubana i als serials de TV3. Al començament se’m feia estrany veure’l per la televisió tenint en compte que era el meu amic. Sí, el meu amic!, que no va dubtar gens en presentar-se en un programa solidari d’actors a TV3 per poder guanyar i donar la recaptació a l’ONG Mans Mercedàries. Recordo que em va dir: “Montse, ja saps que si puc ajudar-vos a l’ONG, ho faré per tu”. I va guanyar el concurs i aquells diners van ser un gran ajut pel nostre projecte solidari a Angola. El Santi era així… sempre que podia ajudava.
Recordo quan vaig portar els meus alumnes de l’escola La Mercè a veure les obres de teatre del Santi a Barcelona, tots estaven entusiasmats de poder parlar amb ell en els fòrums que es feien després de les obres. Ell reia, li feia gràcia que el consideressin tan mediàtic. Però ell mai s’hi va sentir. I per a mi… i per a la colla, el Santi era el més important… perquè era una barreja de passió i dubtes, d’il·lusions i pors, de fortalesa i d’inseguretats… però sempre, sempre… era algú que el senties al teu costat quan el necessitaves.
Ara, molts moments, tanco els ulls i no em puc creure que no hi sigui, que ja no podrem riure de les seves ocurrències. Sempre ens feia riure. Ja no el podrem abraçar i parlar-hi. Des que va morir el Santi, moltes vegades miro i remiro les fotos de quan érem petits, quan rèiem i teníem tota la vida pel davant.
El Santi se n’ha anat, però sempre estarà amb la colla perquè l’hem estimat, l’estimem i l’estimarem sempre.
