Els dies de febrer han passat tan de pressa com els vents huracanats que ens van fer pentinar a més d’un de nosaltres, allà cap a mitjans de mes. Dies freds, l’hivern se sent, entre dies de sol i pluja, em trobo passejant pels carrers de Martorell.
Un matí de diumenge, amb el sol radiant i l’esperit de les famílies gaudint, potser de l’únic dia de compartir tots plegats; nens als parcs corrents desesperats per arribar el primer al tobogan; somriures, soroll, cares desconegudes. L’avi que porta el seu nét a recollir la pilota, la senyora que em mira i a qui somric. Miro al voltant meu, I penso: quanta vida hi ha a la vida!
Entre el conjunt de la política i els moviments de drets humans que hem experimentat recentment, estava desitjant dedicar unes ratlles a totes nosaltres, les dones. Sóc una gran admiradora de l’esperit de la Dona. Crec fermament que som una criatura única i esplèndida. Podem ser intenses, reconfortants, maques, complicades, rares, submises, dominants, atentes, absorvents, cercadores d’atenció, possessives, amables i la perfecció de Déu al mateix temps. Digueu-me, qui més pot fer tot això en lloc de nosaltres? Graciós!
Som capaços d’aconseguir des dels somnis més anhelats fins a guerres que destrueixen vides. El nostre potencial és simplement il·limitat. Algú em va confiar que som molt difícils d’entendre. Crec fermament que l’extraordinari és difícil d’entendre, ja que les millors coses no tenen una explicació. Un amic em va dir que Déu és intel·ligent, perquè ens va fer petites i febles, físicament parlant. Potser tingui raó, perquè estic bastant segura que som les més fortes de la nostra espècie. Les dones som la personificació de l’energia de l’Univers. I no puc sentir-me més orgullosa.
Tot i escoltar tota mena de comentaris i prejudicis, les dones fem les coses de veritat: Estimem, riem, compartim, protegim, lluitem i seguim endavant. I ho fem de veritat.
Nosaltres vivim intensament cada sensació que ens fa sentir úniques estimades, apreciades, valorades. Per tant, hi ha una necessitat amagada molt a dins nostre de ser ben ateses tal com ens mereixem. Perquè també ens preocupem.
Sempre juguem net. I recordem. El cor d’una dona és com un oceà ple de records. Mai ens hem de subestimar a nosaltres mateixes. Les dones tenim un instint únic. Com si fóssim capaços de veure el futur. I tot i així, arrisquem. Estem donant constantment. Malgrat que coneguem el recorregut i a on ens porta, ho assumim, ho acceptem i l’interioritzem.
Donem la benvinguda a cada moment del nostre viatge. De la nostra vida. Mentre acabava el meu passeig per la rambla de les Bòbiles, vaig pensar en tot això. Em vaig fer una pregunta que em perseguia pel cap, si pogués veure la meva vida de principi a fi, si canviaria alguna cosa. El primer que vaig pensar és el que sento més sovint. Encara que la gent s’espanta i sempre té por de totes maneres. Aleshores no crec que m’agradaria canviar alguna cosa més.
Com que estic segura que el més preciós de tot el que hem viscut és cada persona que hem conegut al llarg del camí. Això és el que fa que valgui la pena. Cada moment, cada somriure a canvi, cada mirada honesta, cada dia, cada fita aconseguida, cada mes, cada amistat que cultivem, tots els anys, tot el que ens defineix. I aquesta és la nostra vida. Tot passa per davant de nosaltres. I tots vostès? Si poguessin veure la seva vida de principi a fi, canviarien alguna cosa?
A gaudir.
