Com a alcalde de Sant Esteve Sesrovires, aprofito aquesta oportunitat que em dona Línia Nord per afegir-me a la petició generalitzada perquè no ens movem de casa. Una frase tan senzilla, i alhora, tan complexa.

Senzilla, perquè sembla que enlloc s’està tan bé com a casa. Ho repetim constantment.

Però complexa, perquè quan aquest confinament és tan llarg, les raons per abandonar la llar poden ser moltíssimes: veure la família, tensions produïdes per la convivència, sentiment d’angoixa, i tantes altres. Controlar aquests factors és l’esforç que l’èxit de la nostra missió col·lectiva requereix.

Però el confinament de la població no pot ser total, perquè si fos així, no podríem assistir les persones vulnerables. Poden quedar confinats a casa els i les professionals de la sanitat? Poden quedar confinats a casa els cossos de seguretat en general, els cossos de Protecció Civil o els treballadors i treballadores de comerços de productes essencials?

Jo penso que no, hi ha col·lectius que no poden quedar-se a casa, doncs si així fos, les persones vulnerables estarien abocades a la desesperació. És l’esperança de veure aquestes persones quan les necessiten allò que les ajuda a suportar aquesta crisi.

Aquests dies, els Serveis Socials, el voluntariat de Protecció Civil, les Policies Locals i altres col·lectius els hi porten menjars a domicili, la compra a casa, els visiten per interessar-se per ells i elles.

Per tant, el confinament total és un impossible.

Si us plau, no abusem d’aquest concepte per desacreditar-nos entre administracions i centrem-nos a demanar allò que és possible: assegurar que aquestes persones que avui ens són imprescindibles treballin amb la protecció adequada, mentre la resta, tots i totes, ens quedem a casa.

Les administracions ens hem d’ajudar, i ho dic perquè en el moment d’escriure aquestes línies tinc la sensació que s’ha deixat en mans dels ajuntaments l’atenció del dia a dia d’aquesta crisi. Als ajuntaments aquesta responsabilitat mai ens ha bloquejat, al contrari.

Al contrari, perquè sempre hem exigit les màximes competències per poder resoldre els problemes del nostre municipi amb més eficàcia que ho faria qualsevol altra administració. Però el que no és admissible és que no ens transfereixin els recursos per fer-ho.

A Sant Esteve tenim un centre especialment crític, la residència per a gent gran Can Serra, que requereix dedicació continuada. La protecció del personal és fonamental i el col·lectiu del conjunt de residències té mancança d’aquesta protecció, per la qual cosa les administracions han de prioritzar aquesta ciutadania fràgil que resideix en aquests centres i les seves cuidadores i cuidadors.

En aquests moments és la Diputació de Barcelona la que treballa perquè els municipis de la seva influència puguin disposar de materials de protecció, però no n’hi ha prou, perquè la demanda és enorme i s’hi han d’implicar més activament tant l’Estat com la Generalitat.

Ha de ser una actuació coordinada que tingui com a objectiu la comunicació amb cada municipi, el coneixement de les seves necessitats i la recepció immediata de materials i serveis.

Voldria acabar aquestes línies amb la mostra del nostre condol a les famílies a les quals el virus s’ha emportat algú dels seus, i desitjant la recuperació de les persones que desenvolupin el cicle de la malaltia.

I a tothom, esforç, ferma voluntat per la resistència i que, al final d’aquesta crisi, ens quedi la sensació que ho hem fet bé, que hem fet el que calia.

Ens veiem als carrers més endavant.